Estem vivint moments excepcionals, amb una societat mobilitzada i alhora desenganyada amb l’evolució dels partits polítics majoritaris. El carrer marca l’agenda davant d’una classe política inoperant, i és aquest carrer que pot acabar de trinxar o fer moure el sistema tradicional de partits català.
Les eleccions del #10N arriben en un dels moments més tensos de les darreres dècades, enmig d’una espiral repressiva superior a la de l’octubre del 2017 i amb un Govern de la Generalitat que, a grat o a desgrat i a diferència d’aquell referèndum, ha col·laborat activament amb la repressió espanyola.
JxCat ha assumit el desgast d’una Presidència que no ha tingut ni quòrum ni esma per a fer cap pas endavant per avançar cap a la República catalana o apostar per una mínima confrontació amb l’Estat. La pèssima gestió de la Conselleria d’Interior i un partit dividit on els falcons del PdeCat han fet valer el seu poder perquè en Miquel Buch sortís indemne de la carnisseria comesa contra el jovent mobilitzat, han acabat de deixar a la candidatura tocada de mort. Es fa molt difícil per a un independentista votar als qui han criminalitzat al jovent i no han depurat les responsabilitats d’una repressió policial amb escenes dantesques que hom ha pogut veure als carrers o en múltiples vídeos que han corregut com la pólvora. És el preu d’assumir un Govern anomenat efectiu però que no té poder real d’actuació i que l’únic que pot fer és blanquejar el domini de l’Estat i col·laborar amb la repressió a la seva pròpia gent. Poc compta ja que bona part dels candidats a les eleccions estatals siguin del sector més independentista de la candidatura. Hi ha coses que marquen, i molt.
ERC, tot i ser els principals artífexs de la reculada i de la creació d’un govern submís, sembla que encara no n’hagin patit el desgast. Pere Aragonès va ser dels primers a defensar al Conseller Buch i l’actuació policial, mentre criminalitzava als manifestants, però a poc han anat girant el discurs tot jugant a dues bandes. Així i tot, Gabriel Rufián, un candidat que un dia pot acusar els joves de piròmans i el dia següent esperonar-los, segons com bufi el vent, és el màxim exponent de donar suport sense condicions al PSOE.
Si en les darreres eleccions el discurs de la por al Trifachito es va imposar, aquests darrers mesos el PSOE ha demostrat que pot ser més fachito que ningú. Justificar el suport a la investidura de Pedro Sánchez després de 35 nous presos polítics, centenars de detinguts, 700 ferits i diversos mutilats és pràcticament impossible, o almenys ho és per a molts votants.
I justament en aquest moment de desorientació i falta de lideratge polític és quan apareix en unes eleccions estatals la CUP amb un programa de confrontació i sense xecs en blanc. Aquesta proposta, que en unes eleccions catalanes podria provocar recels en depèn de quins sectors, encaixa perfectament en l’ambient actual de lluita i repressió que es viu als carrers del nostre país. Molts es plantegen, tal com comencen a indicar les enquestes, un vot de càstig als partits independentistes majoritaris i alhora a l’Estat en forma de papereta de la CUP. El vot dels catalans a les estatals ha estat tan poc escoltat per part dels diferents governs que hom ja es pren aquestes eleccions com una cosa aliena i on és necessari prendre riscos i anar a màxims.
Aquestes xifres de transferència de vot d’ERC i JxCat a la CUP ronden el 12% entre els dos partits segons diferents enquestes, però l’alta xifra de votants tradicionals indecisos pot fer que es maximitzin. ERC sembla que recupera aquest flux pels traspassos que rep dels Comuns, PSC i el mateix JxCat, cosa que no li passa a JxCat, que recula.
Mentre que l’abstenció no preocupa als partits, ja que no vària el seu repartiment d’escons i poder, el vot a altres opcions i la conseqüent pèrdua de representació és un dit a la llaga i un cop directe allà on fa més mal els hi fa. Si es vol que els partits catalans canviïn la seva línia i tornin a estar al costat del poble, se’ls hi ha de fer un toc d’atenció.
En aquest cas un vot d’atenció, sigui quin sigui el color polític de cadascú. No és moment de partidismes, sinó d’estratègia de país. Ens hi juguem el futur, la democràcia i la llibertat.
