El SARS CoV 2 ha estat un gran impacte i un gran risc per a la salut mundial. Desconeixem el virus. No tenim tractament. Sembla que l’única eina de què podrem disposar relativament aviat és la vacuna. Així i tot, un alt percentatge de ciutadans (entre 25% i 30%) expressen reticències a la vacunació. Per què?
Anem per parts. Una afirmació clàssica en salut pública diu que les vacunes, junt amb la cloració de l’aigua de consum són els dos fets que més vides han salvat. És cert. Es calcula que cada any s’eviten de 2 a 3 milions de morts al món i, a Catalunya s’eviten uns 33.000 casos de malalties immune prevenibles. Les vacunes funcionen, són efectives i eficients i, per damunt de tot, són segures. La Universitat Johns Hopkins ha calculat que per cada euro invertit en vacunes estalviem uns 40 € en assistència sanitària. Catalunya inverteix uns 50 milions d’euros anuals en vacunes, la qual cosa suposa un estalvi d’uns 2.000 milions d’euros, és a dir un 20% del pressupost de salut. És eficient.
Un exemple: el xarampió. Aquesta malaltia té una mortalitat d’1 cada 3.000 infectats, produeix encefalitis en 1 de cada mil i sordesa en un de cada 20.000. Cada any en moren uns 90.000 infants al món. Un infectat pot contagiar a unes 15 persones (R0). No és tan banal com sembla. Per contra, certament la vacuna pot provocar reaccions: una encefalitis en cada milió de vacunats. Qualsevol medicament pot tenir efectes secundaris. Mirem els prospectes de qualsevol fàrmac. La “inofensiva” aspirina i derivats cada any ocasionen més de 20.000 hemorràgies i uns 3.000 morts tan sols al Regne Unit. Hi ha molt més risc en prendre una aspirina que en ser vacunat. Hi ha més risc si no s’està vacunat i emmalaltir que en vacunar-se. És segura. El sistema d’autorització d’una nova vacuna és seriós i exigent.
I doncs, per què hi ha gent que es nega a vacunar-se? No parlem d’aquelles persones que per problemes econòmics o d’accessibilitat al sistema sanitari no ho poden fer ni que vulguin. Aquest és un altre problema.
Els coneixem com “antivacunes”, però és més adequat parlar de renuents a les vacunes. Certament a Catalunya encara representen un percentatge petit, però en països veïns ha esdevingut un molt important problema. L’OMS va declarar que la reticència a la vacunació era un dels 10 grans perills per a la salut en el món l’any 2019.
No podem parlar de bojos, estafadors o ignorants. No es tracta d’un col·lectiu homogeni. Resumint molt podríem enquadrar als reticents en tres grans grups: els cauts i mal informats, els ideològics i un grup, mínim però molt perillós és el d’aquells que es mouen per motivacions crematístiques.
L’any 1998 el metge Andrew Wakefield va relacionar l’autisme amb la vacunació infantil. Era fals. Dos anys després es va demostrar i publicar el seu engany i Wakefild va ser expulsat del col·legi de metges. Aquest és el principal referent del moviment reticent a les vacunes.
Contràriament al que solem creure, no podem parlar de “desinformats” Justament aquestes persones, generalment de les capes més educades i benestants disposen de molta informació, però no sempre rigorosa o basada en el coneixement objectiu. La seguretat és el seu cavall de batalla. Per què cal córrer el risc d’un efecte secundari si aquestes malalties són quasi inexistents al nostre entorn? No són prou segures, afirmen, i sols responen als interessos de les farmacèutiques.
Missatges contradictoris, molts cops per part dels mateixos professionals sanitaris, poden reforçar aquest moviment. Polèmiques no ben explicades sobre determinades vacunes, com la del papil·loma, diferents i contradictoris calendaris vacunals, o, fins i tot una certa actitud de deixadesa a l’hora de recomanar i explicar la vacunació. Hi podem incloure aquells col·lectius basats en motivacions ecològiques, polítiques o religioses: Medicines “naturals”, infecció natural com a protecció o, fins i, negació de l’existència real d’algunes d’aquestes malalties. Per últim, aquells que viuen d’expandir la reticència aconsellant productes alternatius inefectius o clarament perjudicials. Certament també passa que alguns líders d’opinió dels dos primers grups, per benefici econòmic o en cerca de prestigi, acaben incorporant-se a aquest darrer grup.
Amb tot això, internet i les xarxes no ajuden massa, estenent, sense cap control de veracitat i rigor, falses informacions.
Necessitem les vacunes. Han de ser efectives i eficients i, per damunt de tot, segures I un cop les tinguem, per tal que siguin realment efectives, cal una molt ampla vacunació de la població.
És un problema que cal afrontar. Cal dedicar-hi tants esforços com a l’assoliment de la mateixa vacuna. Cal proporcionar informació real i contrastada i assequible. Cal ser transparents, pel bo i el dolent. Cal que els mitjans d’informació parlin obertament del tema, però d’acord amb el coneixement científic. Cal una actitud militant i didàctica, dels professionals sanitaris. I cal perseguir a aquells que posen en perill la salut de la gent pel seu benefici personal.
Joan Guix
Medical Anthropology Research Centre. URV
Exsecretari de Salut Pública de la Generalitat
