El genocida Ióssif Djugaixvili, Stalin, era un gran coneixedor de les parts més fosques de l’ànima de les persones i sabia molt bé com ens comportem davant els morts amb noms i cognoms. Per això, quan Stalin va haver d’enfrontar-se a la contundent oposició dels camperols ucraïnesos a les seves polítiques agrícoles, va idear el pla governamental soviètic conegut com Holodomor, per tal d’acabar amb el poble ucraïnès mitjançant la fam. En lloc de matar els líders de les revoltes, com hauria fet qualsevol altre líder dictatorial, Stalin va considerar que seria menys problemàtic matar milions de persones, tot justificant-ho cínicament amb la seva famosa frase “un mort és una tragèdia, un milió de morts són una estadística.”
Amb independència del context original i de la crueltat amb què fou pensada i duta a la pràctica, la frase d’Stalin és malauradament encara avui totalment vàlida. La ciutadania reacciona amb major emotivitat davant dels drames particulars i personals que no davant de les desgràcies col·lectives. Cal recordar la fotografia del nen migrant Aylan mort a la platja de Turquia el 2015. Aquesta imatge va ser molt més colpidora sobre l’opinió pública que totes les xifres i imatges de barcasses precàries que feia anys que es mostraven als telenotícies.
Així, doncs, la manera com es presenten els morts és fer política. Un cop entès el mecanisme de defensa emocional dels espectadors, es pot fer el tractament informatiu adequat per crear l’estat d’opinió que convé. N’és un clar exemple el tractament informatiu de l’atemptat terrorista més mortífer de la història, els 2.977 morts en l’atemptat de les Torres Bessones, que no admet comparació al cobriment informatiu dels 1.566 morts del segon atemptat més mortífer, la massacre realitzada per l’Estat Islàmic a l’antiga base nord-americana de Camp Speicher a l’Iraq l’any 2014.
Cal preguntar-se, doncs, el motiu de l’enorme deshumanització en el tractament de les víctimes de la Covid-19. L’augment progressiu de morts diaris ha acabat desembocant en una lectura extremadament crua del nombre de víctimes diàries. L’espectador s’ha separat emocionalment dels centenars de morts diaris, ha estat envaït per desenes de gràfiques i ha acabat valorant les xifres en funció de si s’arribava al pic, s’aplanava la corba o si podia sortir a passejar. El cobriment informatiu no ha humanitzat les víctimes, no ha interpel·lat la població. De manera que davant la deshumanització amb què es viu la pandèmia no és casualitat que els col·lectius que han sortit a manifestar-se primer siguin els col·lectius que més indiferents s’han mostrat sempre al patiment humà, fins al punt d’atrevir-se a sortir bramant que tot ha estat un muntatge, que els morts són estadístiques i les estadístiques són simples números.
