Fa dies que tinc migranya i visió borrosa, com si tingués el cap ple de coses que em molesten. No tinc febre i segurament no és res, però he de procurar ser prudent: tinc la mare gran, persona de risc i, de fet, el marit i jo, som també de risc i cada dia que passa és un dia més cap al confinament.
Mentrestant, ja s’ha anunciat que els Reis d’Espanya vindran a passejar-se per Catalunya el 17 de juliol. Espero que no tinguin aquest virus, la COVID-19. Ja sé que no m’he de preocupar, però, com que amb el confinament no he pogut anar a les visites mèdiques rutinàries, ho hauria de fer ara, però vés a saber si em donaran o no hora o si em diran que m’esperi per a més endavant. Mentrestant, i sense cap impediment, els lladregots Borbònics faran en cercavila davant dels extres contractats pel NO-DO com si fos una escena de Bienvenido Mister Marshall.
No puc evitar patir moltíssim pels sanitaris: treballen tant, estan tan desprotegits, fa tants mesos que suporten tantes capes de roba aïllant i han fet tants sacrificis per veure’s ara abandonats per l’administració fins al pròxim rebrot de la pandèmia. Llavors sí, llavors tots a córrer i a demanar-los sacrifici i dedicació, I jo, un altre cop, seguiré sense les proves que m’he de fer dos cops l’any, i que no hauria de deixar de fer-me com no paren de repetir-me les metgesses. Ara, però hi ha altres prioritats. No em puc queixar, que només tinc mal de cap, i potser són les notícies les que em maregen.
N’hi ha alguna que sembla bona. Per exemple: el govern s’ha reunit amb les cambres de comerç catalanes per avaluar-ne la participació i el finançament. Sembla un gran pas. I també que el president Puigdemont ha comunicat a Bonvehí, el secretari general del Pdecat, que no hi haurà coalició i que el partit farà primàries per escollir els seus líders. Molt bé no? Veurem com segueix la cosa…
Mentrestant m’arriba que en els estatuts de la Lucum Foundation, on es va rebre la donació de l’Aràbia Saudita, estableix que Juan Carlos I i Felipe VI n’eren els principals beneficiaris. Quina vergonya, senyors del PSOE i dels Comuns, protegint lladregots!
Mira això té bona pinta: el comptador del Consell per la República Catalana registre un augment de subscriptors. Perfecte! Catalunya serà una República digital 5.0 i diria que als trolls no els està sortint massa fina la campanya contra el president legítim.
Em trobo cansada, dèbil, la situació de la pandèmia vull creure que és casual, però no deixo de pensar que aquest caos no hagi estat provocat. I jo no sóc cap bruixa eh! Simplement és molt casual que aquesta pandèmia sanitària, que provoca una pandèmia econòmica, passi en el mateix moment que ja sabíem que hi hauria la segona part de la crisi econòmica de 2008 i d’aquella bombolla immobiliària. És curiós, però no deixa de ser estrany.
Aquests dies, a Twitter creixen les piulades de persones que ho han perdut tot i que estan estressades perquè no poden arreglar la seva terrible situació. En canvi d’altres estan en campanya electoral reincidint en la qüestió del 50% i la unilateralitat. Quina barbaritat, quina pujada de camisa i baixada de pantalons d’alguns, que ja han quedat ben retratats!
Segueixo amb el mal de cap i una mica d’angúnia. No sé si són les notícies o és que no estic fina. Potser és un cop d’aire. És normal, fa calor i, amb la finestra oberta, la matinada és fresca, però tanques les finestres perquè entren mosquits i tornes a suar. El cap et bull i llegeixes i escoltes tantes i tantes notícies que ja ni et sorprenen. Em preparo per començar a escriure i realment se’m fa difícil: tinc el cap emboirat, vull posar ordre a què necessito explicar, a com em sento, però tot es barreja dins el meu cap.
Però ei! Us he de dir que també em passen coses extraordinàries: gent que coneixes perquè t’hi has escrit quatre lletres i o ens hem enviat tres emoticones, o que t’has saludat en dos sopars grocs i ens hem trobat tallant una meridiana davant dels Mossos per la castanyada i que tenen un cor immens fent pinya quan ha calgut ajudar a qui més ho necessitava.
Demà demanaré hora. Ja sé que diuen que si no és urgent millor que no col·lapsem les urgències però, i si estic contagiada? I si això fa que propagui el virus a la meva família? Bé, val més que no em posi neguitosa, perquè són sensacions. Potser m’ha passat o no a mi, o potser a tu sí, potser estic escrivint l’article que hauries d’escriure tú, que molt possiblement ens està passant el mateix.
Però, com deia Scarlett O’Hara, després de prometre que mai més no tornaria a passar gana i veient com marxava definitivament l’amor de la seva vida per culpa de la seva pròpia estupidesa va exclamar: “Ara no puc pensar-hi. Em tornaria boja si ho fes. Ja hi pensaré demà”. Doncs això, ja ho pensarem tots demà i demà tornarà a ser com sempre, com un altre dia qualsevol.
