Aquests dies es compleix un any de les protestes arran de la sentència contra els presos polítics. Unes protestes que van superar, o millor dit, complementar, el món estrictament independentista i van esdevenir una revolta i una mostra de ràbia de les generacions més joves de la societat catalana.
Com va sorgir aquesta reacció que va fer trontollar durant uns dies l’entramat polític i de l’Estat arreu de Catalunya?
D’una banda, la continuada repressió de l’Estat i una percepció cada cop més negativa dels cossos d’antiavalots de Mossos d’Esquadra van generar un clima més procliu a la resposta i l’autodefensa contra les agressions. Els anys de “ni un paper a terra”, la resistència pacífica de l’u d’octubre i tota la violència patida aquell dia i unes mobilitzacions sovint massa dirigides i domesticades havien acumulat un sentiment que barrejava ràbia, impotència i també ganes d’enfrontar-se als repressors i no ser sempre l’ase dels cops. I també, perquè no, provar si un canvi d’estratègia funcionava. Una reacció que resumia perfectament aquell “Si mos peguen, m’hi tornaré” d’aquella àvia de 95 anys a Sant Carles l’1-O o l”Ens heu ensenyat que ser pacífics no serveix per a res” que va aparèixer pintat a diferents carrers de Barcelona.
Els dies previs també van ser claus. Provocacions per part de l’Estat espanyol, empresonament de CDRs i controls i escorcolls de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil arreu de Catalunya escalfaven l’ambient. L’Acció de l’ocupació de l’aeroport de Barcelona el dia de la sentència va ser la guspira que ho va acabar d’encendre tot. I, sobretot, la repressió policial i les dures imatges que van oferir aquell dia els Mossos i la Policia Nacional. Van tornar a tocar no només als joves, sinó també als nostres pares i àvies. I ja n’hi havia prou.
Així, a part de l’independentisme, que en els mesos anteriors de l’octubre del 2019 mobilitzava a gent més gran, aquells dies, els joves, i també els adolescents, van sortir als carrers de manera ininterrompuda. Unes generacions, la dels millennials i l’anomenada Generació Z, acostumats a viure en la precarietat, els contractes temporals i unes perspectives de futur gens afalagadores. Davant d’una perspectiva d’atur, crisi climàtica i la corrupció i la injustícia de l’Estat espanyol i el Règim del 78, molts joves van veure en la República Catalana una oportunitat per a trencar amb tot això i, almenys, provar de començar de nou. Aquells dies realment es va ampliar la base, des de la il·lusió i la combativitat, i no des de la submissió com alguns pretenen. Només calia baixar al carrer per veure la composició de les manifestacions.
I mentre el poble responia, com sempre, la classe política cometia de nou errors imperdonables. Primer, per no consensuar una resposta política a l’alçada, i després per a malbaratar tot aquell moviment. El Conseller d’Interior, Miquel Buch defensant les actuacions policials i atacant als manifestants, diversos consellers, com Pere Aragonès o Damià Calvet, posant-se al costat de Buch i els policies, el President, com sempre, sol i a contrapeu, TV3 criminalitzant als manifestants fins que la gent es va començar a passar a BTV, i tot això barrejat amb inacció i/o complicitat. Tot això serà difícil d’oblidar per la gent que hi era i sobretot per uns joves que són el futur d’aquest poble.
La situació ha canviat, la guspira s’ha apagat i el COVID també ha significat un parèntesi. Però l’estat d’ànim de la gent i les perspectives d’aquestes generacions segueixen igual. La repressió d’aquells dies, a més, encara va posicionar més a l’independentisme a favor de respostes més contundents. I aquesta remor persisteix.
Va servir de res tot això? I tant que sí. Sobretot per saber que els més joves desitgen un futur millor més enllà d’emigrar o resignar-se i que si hi som tots i determinats, ni amb els antiavalots de tot l’Estat poden amb nosaltres. Potser tot allò no va ser un final, sinó que va servir com a aprenentatge. Només cal que es donin de nou els condicionants i s’encengui la guspira. Perquè l’estat actual de les coses, i aquesta situació de manca de democràcia, és insuportable.
