Espanya tenia una cosa clara: amb una forta repressió, si aconseguia empresonar els líders catalans i convertir-los, com ha fet, en presos polítics, l’independentisme viraria el seu objectiu i dedicaria totes les seves forces i recursos a aconseguir la seva llibertat. Així, s’oblidaria de la independència, que passaria a un segon pla.
Aquest escenari s’ha acomplert. La desorientació independentista, amb manca de líders (són a presó o a l’exili), sense full de ruta i amb espais polítics difusos, ha decidit pactar amb l’Estat per intentar aconseguir una amnistia. El referèndum d’autodeterminació queda relegat (pot esperar) i la via unilateral enterrada.
Amb un Tsunami Democràtic desaparegut i amb la gent desconnectada perquè ha vist que la lluita al carrer no ha anat acompanyada per les institucions, el panorama per assolir la independència és ara molt més lluny que fa 2 anys.
Un futur negre per a tots perquè, amb aquest Estat, si Catalunya no esdevé independent, li espera una mort dolorosa: primer en competències, després en llengua i cultura, fins a la pèrdua d’identitat, per acabar engolits definitivament dins d’Espanya perdent l’oportunitat, a més, de crear un Estat veritablement democràtic, de dret i socialment capdavanter.
Jo tinc clar, però, que cal fer entendre a la gent que l’única manera d’aconseguir la llibertat dels nostres presos polítics i el retorn dels exiliats és amb la independència i no al revés. La República ens farà lliures, a tots. Aquest Estat i tots els seus tentacles (com ho és el PSOE) mai no acceptaran una amnistia ni un referèndum, i ja veurem si la repressió judicial i mediàtica disminueix, que ho dubto molt, així com també la regressió de drets fonamentals.
La millor eina, doncs, per aconseguir viure en una democràcia plena i tenir garantits els nostres drets i un futur pròsper per a les generacions futures és la de configurar-nos en un Estat. I això només s’aconseguirà amb l’emancipació de Catalunya, amb la República catalana. Aquest ha de ser l’objectiu principal i tota la resta serà possible si l’assolim.
Fins que no tornem a tenir fixat aquest objectiu entre cella i cella seguirem fent passos enrere. Ja ho estem veient. És un símptoma de feblesa intentar pactar amb els carcellers. Fiar el nostre futur a qui et vol liquidar és quelcom similar a un suïcidi. L’Estat farà totes les trampes possibles per guanyar i nosaltres lluitarem per engrunes. El pitjor de tot és que hi ha qui s’ho creu que tenim capacitat de negociar amb el repressor, però és que no hi ha pitjor esclau que aquell que es creu lliure.
