Amb el temps que porta la política atropellant-nos la vida, no és una afirmació indecorosa que el diàleg vulgui ser la nova premissa del nou executiu. És una noticia destacable, tenint en compte que el partit guanyador va postular-se com el millor dins el pitjor.
Sembla que el nou govern dialogarà, no sabem si de forma progressista o bé de forma progressiva, però afirma que ho farà amb ganes: – “No hi ha res més progressista que el diàleg”, ha assegurat el nou president del govern Pedro Sánchez. Perquè abans de les eleccions no podia.
El diàleg, axioma central de la comunicació humana, es veia privat al Partit Socialista i l’impossibilitava decidir sobre una pila de qüestions que podien marcar un abans i un després en la vida de milers de persones. Quan no es pot no es pot i, fos com fos, el Partit Socialista no podia.
No podia fer res per aturar les morts a la tanca assassina de Melilla; no podia denunciar els casos de corrupció del seu partit; no podia fer front contra el canvi climàtic; no podia aturar el 155 a Catalunya ni acceptar la realitat del conflicte polític; no podia pactar amb independentistes; no podia retirar les plaques franquistes dels espais públics; no podia desmarcar-se dels pactes amb l’extrema dreta; no podia denunciar la violència policial; no podia aturar les portes giratòries ni redefinir la seva relació amb la banca; no podia assenyalar la llosa de la monarquia.
Pobre, res podia fer amb les pensions, la lluita contra la violència masclista o amb l’incompliment vergonyant de la quota d’acollida que la Comunitat Europea va establir. Pedro Sánchez no podia.
No és rar que la desorganització política; el cinisme individualista de la classe política, la programació a curt termini de qualsevol benefici empresarial i polític; la falta d’una ètica del treball, ens dugui al sentiment de falta en les relacions humanes, a veure el diàleg com un artefacte infantil, a no poder organitzar ni viure bé la nostra vida. Tot això no deixa de ser la violència de qui ens governa sense tenir el coratge de proposar nous ordres, nous circuits on parlar, cedir, decidir i transformar.
Ara que això canviarà perquè el President Sánchez sí que pot, no puc fer altra cosa que acomiadar el final de l’adolescència del Partit Socialista, – com si en política existís el final d’una etapa immadura – i celebrar el principi de l’amor pel diàleg, deixant de banda els matrimonis concertats amb l’IBEX i l’abúlia pels drets i les llibertats.
Caldrà molta teràpia del diàleg per desfer tantes pors a tants melics. No sé si conec a cap terapeuta que volgués fer-se càrrec d’un cas així. Jo no podria.
