Les grans mobilitzacions dels darrers anys, des de les Diades fins a dates concretes com per exemple els empresonaments als líders polítics i socials, han estat històriques i no només a casa nostra sinó a escala mundial. La tasca de l’Assemblea i altres entitats ha estat immensa i les manifestacions de més d’un milió de persones, fins i tot algun any fregant els dos milions, van ser imprescindibles per articular, conscienciar i fer créixer el moviment independentista. I també com un altaveu potentíssim davant del món.
En qualsevol Estat democràtic una mobilització d’aquestes característiques seria escoltada i l’administració es posaria a treballar per a cercar una solució al conflicte. Però aquesta no és la realitat de l’Estat espanyol. El seu autoritarisme no contempla ni ha contemplat mai cedir ni escoltar la veu dels pobles i ha triat la repressió, en totes les seves formes, com a resposta a la voluntat popular. Hem arribat a un moment on aquestes mobilitzacions massives són vistes per l’Estat com un mal menor: Unes manifestacions que duren unes hores, controlades i que no afecten els pilars econòmics i estructurals del seu domini. “Deixem-los protestar una estona un dissabte a la tarda i l’endemà, com si no hagués passat res”, pensen. És justament així com des del poder central esperen i volen que sigui la resposta a la sentència.
El moviment independentista i democràtic ha de ser conscient que si vol aconseguir els seus objectius i mantenir el pols davant l’Estat ha d’anar més enllà i implantar mesures de força i de pressió. I és justament en aquest sentit on poden ser molt útils iniciatives com el #TsunamiDemocràtic, les vagues, les aturades, les marxes i els possibles bloquejos de la xarxa viària, que han de ser massius, que es van perfilant. I també els CDR, una eina d’organització des de la base que sempre ha preocupat molt a l’Estat, prova d’això és la seva obsessió repressiva i mediàtica contra aquests col·lectius.
A ningú li agrada arribar a aquests extrems i tant de bo tinguéssim davant un Estat democràtic que els fes innecessaris. I cal ser conscients que res d’això serà fàcil ni ràpid, i que comporta riscos. Però és que l’alternativa, l’única que ens deixen, és la rendició total. I que passin els anys, callats i submisos, recordant quan vam tocar la llibertat amb la punta dels dits i tot seguit no vam fer el que calia mentre ensorraven qualsevol rastre de democràcia al nostre país i empresonaven a la nostra gent.
Cuidem-nos entre tots i respectem tots els espais i intensitats de lluita. De nosaltres depèn que tornin a tremolar com ho van fer aquell 1-O.
