Aquests dies ha esclatat una bomba a l’interior del PP basc: Carlos Iturgaiz (de llinatge carlista) ha estat col·locat a dit per la directiva madrilenya de Pablo Casado per encapçalar aquesta estranya fusió (o coalició) de PP i Ciudadanos a les eleccions basques del 5 d’abril i mirar de treure com sigui alguna representació a l’Eusko Legebiltzarra (Parlament basc). En aquesta operació s’ha relegat a Alfonso Alonso, qui ha deixat clar que ha estat apartat contra la seva voluntat de la candidatura a lehendakari), malgrat el que han dit els de Madrid.
Ara faré una mica de context amb el cas a ERC d’Alfred Bosch com a peça política al nostre panorama. Passa de presentar-se com a candidat a l’alcaldia de Barcelona (votat pel 87% de vots a favor de la militància) a cedir sobtadament el seu lloc a Ernest Maragall i així ocupar una conselleria del govern Torra. Una “víctima colateral” d’un ciutadà implicat en la política en tot aquest moviment va ser Juanjo Puigcorbé. Això sembla que va ser un tacticisme de Junqueras qui, des de la presó, segueix sent el líder indiscutible d’ERC. I, per tant, respon a l’obsessió d’aquesta directiva d’ERC, que és buscar l’acord amb els sectors d’esquerres, tal com ho evidencia la reunió d’ahir entre Torra i Pedro Sánchez. En el mateix sentit tenim que dels 41 regidors a l’Ajuntament de Barcelona, encara que ERC sigui la força més votada, ERC+Podem haguessin pogut sumar-ne 20.
Fa cinc anys vaig escriure una petita reflexió a una xarxa privada sobre la “nova” política:
«És molt trist que la ineptitud dels polítics i els seus sistemes tancats creïn tal frustració a la ciutadania que, davant l’evidència d’impossibilitat de canvi, s’aconseguís que la gent deixés d’exercir la seva ciutadania i es despolititzés tant a Espanya (entre altres llocs).
L’única conseqüència és que davant de nous partits de tall directe i menys polítics (per no dir populistes), la gent suposadament es repolititzi. No obstant això, seran incapaços d’entendre la dificultat de la gestió i el plaer de l’objectiu i la recompensa a llarg termini. Quan ocorri la més mínima eventualitat contrària al nou dogma, la desmoralització l’origen de la qual és el sistema de llarg recorregut serà màxima i els nous líders no entendran res. Presagio desconcert total i més anys grisos.
Ara bé, malgrat el pessimisme amb què sona tot això, anhelo canvis i m’encantarà no tenir raó.»
Amb això vull dir que, d’alguna manera, veiem que les formes de fer política del PP i d’ERC semblen objectivament les mateixes: grises i desconcertants. Quan un escolta Artur Mas al FAQS (TV3) el passat dissabte, 22 de febrer de 2020, se n’adona que també l’antiga Convergència tenia aquestes formes de fer, iguals que les del PP de Casado. Ara bé, com a mínim, se’ls veia d’una hora lluny les formes de fer. És, en canvi, ERC qui sembla que pretengui marcar diferències respecte l’antiga Convergència i, malgrat això, emula les mateixes formes de fer. I, per contra, l’antiga Convergència està en un procés profundament renovador de les seves estructures que tant de bo dugui a una estructura de partit polític conservador a nivell europeu en què hi hagi una democràcia interna i m’hagi de desdir de part d’allò que vaig escriure fa cinc anys. No hi ha res de dolent per ser de perfil conservador, però adaptat a la societat moderna i canviada del segle XXI: un canvi que Convergència potser estigui fent.
Hi ha hagut algunes crítiques a Jordi Sànchez, que ha acabat presentant-se a la presó estant en l’aixopluc de les llistes de la neoconvergència, que m’han sorprès molt. Darrerament es reclama un paper edificant a persones que fins i tot estan patint repressió ara mateix en lloc de deixar expressar-los la poca estona que estan fora de la presó en un permís. També ho puc aplicar a Junqueras, però la diferència és que ell sí que s’ho creu, tal com es pot apreciar a l’entrevista que li fa Jordi Évole a la presó per a La Sexta i emesa el 9 de febrer de 2020.
En canvi, i Alfred Bosch, qui és? Ell, igual que Iturgaiz, representen la vella política, que acaba sent fidel a les direccions i saltant-se la voluntat dels militants. (És esparverant veure com a la primera entrevista d’Iturgaiz en aquest nou període ja ha estat flirtejant obertament amb VOX.) Cal afegir la decisió de Colau a les darreres eleccions municipals: mentre que a la nit electoral va reconèixer que l’alcaldia era per a Maragall, als pocs dies va acabar firmant aquest acord amb la delegació catalana del PSOE a Barcelona. A qui obeïa amb aquest sobtat canvi?
El pitjor és que, segurament, tant els caps d’Iturgaiz com de Bosch (o sigui, Casado i Junqueras) senten que juguen amb les persones com a peces d’un tauler d’escacs buscant el “bé” de la seva respectiva nació. Tot i sentir-me extremadament lluny en el pla ideològic, com a mínim Alfonso Alonso va dimitir dilluns 24 explicant que les dinàmiques del PP basc són molt diferents i que fa molt que s’havien guanyat “la majoria d’edat” respecte la direcció nacional. Un conservador basc de sentiment espanyol conseqüent.
