Dissabte passat la gent de la Plataforma 1 d’octubre de Les Corts em va oferir ser el presentador d’un acte de commemoració del referèndum amb un cartell que feia patxoca: Dalmases, Gerard Gomez, Trini Capdevila i Elisenda Paluzie entre altres. De tots els actes que he presentat els últims anys només en aquest he detectat un distanciament més clar entre els ponents i el públic. Una relació que fotografio amb la intervenció d’un home gran al crit de “bla, bla, bla, dius molt però no fas res!” mentre parlava un diputat.
El xoc entre la base i la direcció és evident, va ser prou explícita durant la jornada de l’1 d’octubre. Mentre el Govern crida a la mobilització permanent el conseller d’Interior desallotja i dispersa. L’avís que durant el vespre de la commemoració del referèndum va donar una part del republicanisme no s’ha de reduir al debat de si hi ha manifestants que van amb la cara coberta o no perquè és tocar l’arpa mentre Roma crema.
En la legislatura anterior, tot i les desavinences internes al govern de Junts per Catalunya, hi havia un càlcul mil·limetrat de les mobilitzacions amb el famós full de ruta de 18 mesos. Sota el paraigua del full de ruta s’equilibrava un got que avui té totes les gotes per començar a vessar.
Fa setmanes que des del Govern es treballa sota el concepte d'”el moment” o “la finestra d’oportunitat”. Admeto que jo també n’he fet ús, de la finestra d’oportunitat. Sobretot perquè l’any 1931 la República va venir d’unes municipals i el 2019 les urnes ens tornen a citar. Tanmateix, la desconfiança que genera que un Govern cridi a la mobilització i després actuï contra aquesta és, com a mínim, desconcertant. Una proclama que sembla més un crit d’auxili per salvar una legislatura que, de complir, no compleix la promesa de la presidència de Puigdemont, que no pas un ferm suport institucional per desplegar, des de la mobilització popular, la República.
En realitat, tot es resumeix a una sola idea. Si arriba l’hora, que hi siguin tots. Quan arribi “el moment” o “la finestra d’oportunitat” que no hi hagi fissures. Que no es repeteixi aquella cohesió de cartó pedra del 2017. La lliçó més important que va deixar l’1-O és que de poder, es pot. Però per guanyar, cal creure en la victòria.
