Si hi hagués una actualització de l’infern de Dante, el transport públic del Baix Empordà figuraria com un sòlid pretendent per convertir-se en un dels cercles de la famosíssima Divina Comèdia. Aquest cop, però, no hi hauria cap Virgili per guiar-nos; s’hauria suïcidat en esbrinar que el seu bus Palamós – La Bisbal ve amb 2h de retard… per tercer cop al dia.
Diguem-ho clar i català: el transport públic del Baix Empordà és calamitós, aberrant, insultant, vergonyós. En resum, una desgràcia. A la pràctica, és l’exemple clar i cristal·lí de la desconsideració i la mala gestió d’una comarca que comença a estar-ne fins als pebrots de viure relegada a una existència de segona – residència –.
Com s’entén que per anar de Palafrugell a la Bisbal hàgim d’esperar un bus que ve de Barcelona? Clar que arribaran tard! Com no poden fer-ho? A cada kilòmetre pot ocórrer una desgràcia i, aleshores, el bus queda atrapat en un accident banal, casual, sense remei, deixant a la població empordanesa sense transport públic.
Nosaltres de transport públic només tenim el bus. Aquest està organitzat en unes línies i uns trajectes que obeeixen més als interessos turístics de la temporada (per cert, cada cop més curta) que als de la gent que hi resideix tot l’any, que hi treballa, que hi estudia i que hi fa, com pot, la seva vida. Els savis més savis del món, els de la jugada mestrívola – que encara esperem – i els descobridors de l’àtom podrien passar-se hores, dies, anys o tota una eternitat – recordem que l’infern és atemporal; no té final – per esbrinar què hi té de públic aquest servei.
Podríem dir, doncs, que de transport públic no en tenim pas. I que, en tot cas, hi ha una empresa privada, Sarfa-Moventis, que de tant en tant, quasi amb desgana, ofereix un trajecte d’aquí i allà així com qui no diu la cosa, esbufegant, amb mala cara, preus alts, horaris rocambolescos i puntualitat fantasmal. És com si t’acusés d’emprar els seus busos. M’imagino una escena estranya, sortida del realisme màgic sud-americà on un senyor que representés a l’empresa t’enviés a pastar fang cada cop que volguessis comprar un bitllet:
Un altre cop tu? – preguntaria el senyor de la companyia. – no veus que avui no hi ha busos? Em fa mal una roda, torna demà.
I així, com aquella escena mítica del “vuelva usted mañana” el transport públic empordanès es fa esperar, pregar i vegades fins i tot plorar.
Heu vist les nostres estacions? Palafrugell havia de ser una de les plataformes centrals del transport públic empordanès. Van construir-hi una estació moderna, moderníssima. Avui les línies que hi passen son les mateixes de sempre, el rètol electrònic no funciona i per demanar l’horari – sempre elàstic – del bus has d’anar a la guixeta, on l’amable treballadora, amb certa vergonyeta, trucarà el conductor del bus per preguntar-li si tot va bé o quan li falta.
Pura misèria.
Podríem haver pensat, il·lusos de nosaltres, que una comarca d’uns 135.000 habitants es mereix un transport públic com deu mana. Que una comarca que aporta, segons estimacions del 2014, 2.670.000.000€ de PIB, tindria una xarxa – no dic de trens, sinó de busos! – decent, amb trajectes curts de poble a poble amb algun que altre bus directe entre dos punts allunyats de la comarca. Què sé jo.
No soc un expert en busos, en transport públic o res per l’estil; però tampoc soc massa ruc i, vistes les circumstàncies, crec que se’ns pixen a la cara.
Lucas J. Vigouroux Saby
Estudiant d’història
