La utopia d’idear un nou país és prou llaminer com per anar dibuixant i esborrant tot allò que voldríem o que, ara per ara, ens fa nosa. Línies en comú i punts oposats. Fins al moment, només hem sentit enfrontaments partidistes per les formes, i no pel contingut. Un cop superada la pantalla de l’autonomisme vs. la desobediència, aquells que somien en tenir a les seves mans una ploma amb què fer o desfer i construir o ensorrar allò que consideren que seria profitós pel país, podran intentar convèncer-nos.
Estic segura que en molts dels àmbits, i amb Espanya com a precedent, seria molt més útil fer servir la goma i no la tinta. El model nou que es planteja implica renunciar a l’anterior per construir-ne un de millor, amb tot el que això suposa. En la dimensió del feminisme, aquesta és la única via: amb el precedent de la “justícia espanyola” -i remarco, justícia- s’ha de fer creu i ratlla. Volem seguir avançant a partir de referents socials de dones espanyoles i catalanes, però no volem la base “moderna” d’una justícia patriarcal, que juga al món al revés i que és profundament injusta. Però tampoc una educació sense referents femenins ni una sanitat que dona l’esquena a la investigació de les malalties feminitzades. En tots els camps, doncs, és obligatori millorar.
A la Catalunya d’ara també hi ha vexacions, abusos i micromasclismes. A la Catalunya d’avui també hi ha “manades” organitzades per maltractar-nos, drogar-nos, violar-nos i arrossegar-nos camps avall. El 2017 van augmentar un 17 % les denuncies per violència masclista respecte l’any anterior. Però també hi ha un cos policial que posa en dubte, en molts casos i per ordres de protocols estipulats per superiors, el relat de la víctima.
Fa uns quants dies vèiem la fotografia del vicepresident Pere Aragonès amb els delegats territorials del país: nou homes, dues dones. Sentir parlar polítics sobre igualtat sense tenir una perspectiva de gènere sobre la taula no sé si ajudarà a poder incloure el feminisme en la República que tants volem veure créixer. Però com a puntal clau d’una legislatura és imprescindible. Hem de tenir clar que no només pot formar part del discurs o l’ideari: la República serà feminista o no serà.
