Excmo. Sr. no-nacionalista Gabriel Rufián,
com deia Iñaki Gabilondo, “s’anomena ‘patriotisme’ al nacionalisme dels països que tenen estat, i ‘nacionalisme’ al patriotisme dels països que no en tenen”. Per aquest motiu, la paraula “nacionalista” sempre ha estat denigrada i utilitzada a propòsit per l’establishment polític com a arma llancívola cap als seus adversaris quan s’han sentit amenaçats.
Vostè és el perfecte il·lús que dóna joc cada dia a l’establishment espanyol separant entre bons catalans ‘no-nacionalistes d’esquerres’ i mals catalans ‘nacionalistes de dretes’. No és estrany que agradi cada cop més a certa premsa espanyola. Es freguen les mans cada vegada que parla.
Les actituds i el caràcter també modelen el nacionalisme d’un poble. Vostè sempre ha estat per mi el màxim representant de la política de l’estirabot. La seva manera de fer política és l’antítesi de la meva manera d’entendre-la. Aquest to prepotent i de perdonavides que utilitza al Congreso, que en un primer moment podia resultar innovador, ja cansa. I més, si s’ha d’utilitzar contra nosaltres mateixos.
És evident que hi ha desavinences i que no hi ha una estratègia compartida entre Esquerra i Junts per Catalunya. Però és curiós que sigui vostè qui acusa de destruir “tots els ponts” amb l’Estat, quan és qui ho fa dins de l’independentisme. Què més ha de passar perquè vostè vegi que no hi ha una bona solució per al conflicte català dins de la política espanyola?
El nacionalisme és el camí per a la plenitud de Catalunya com a nació, com a entitat política, i econòmica, com a conglomerat social sense cap mena de limitació. El nacionalisme català ha de ser obert, lligat al progressisme social i a l’humanisme.
De fet, existeixen dos tipus de nacionalismes molt nocius. Un primer és el nacionalisme excloent, xenòfob i identitari, el del ¿qué pone en tu DNI?, perquè m’entengui, que és el que està ben estès dins de la sociologia del nacionalisme espanyol i segons vostè també dins la societat catalana. Entenc que vostè sempre es refereix a aquest primer tipus de nacionalisme, que és el que defensa bona part de l’hemicicle d’Espanya.
El segon tipus, totalment contrari al primer, és un nacionalisme sotmès, el de demanar constantment permís a l’amo. És el que pretén imposar vostè i l’actual direcció d’Esquerra Republicana. Evidentment, optar per qualsevol d’aquests dos models tan extrems és un suïcidi estratègic per avançar cap a la República que hem de construir entre tots.
El problema afegit del tipus de nacionalisme que vostè defensa per a Catalunya, a part d’assimilar-nos al primer, el de VOX per entendre’ns, és que el retroalimenta necessàriament. Sense adonar-se’n, cada cop que vostè al Congreso parla dels terribles ‘nacionalistes catalans’, dóna ales a l’extrema dreta.
És la pena de l’esquerra d’aquest país. Tot és blanc o negre, no hi ha grisos. És un error no tenir en compte la pluralitat quan es parla de nacionalisme. Se’n pot defensar un de xenòfob, de ‘primer els de casa’ o, al contrari, pot ser inclusiu, humanista, republicà… i un il·limitat etcètera de matisos que se li poden afegir al tipus de nacionalisme que volem per construir la nova república.
“Fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap”, escrivia Josep Pla ara farà mig segle, una frase que es pot seguir com a filosofia de vida. Ara bé, una cosa és viure d’il·lusions i l’altre ser un perfecte il·lús… Pensar que algun dia farem una república catalana de puristes d’esquerres no-nacionalistes contra tota dreta nacionalista, entra en aquesta segona categoria.
Vostè parla de les esquerres progressistes i les dretes arcaiques però, sincerament, crec que no hi ha res més progressista que ser nacionalista en una nació oprimida.
Guillem Valls
Politòleg per la UPF i màster en Marketing Digital EAE
Director fundador Entrevistes per la República
