Catalunya no havia viscut mai una unió tan indestructible i corpulenta com la que va esdevenir els mesos previs a l’1-O del 2017 i els posteriors dies, fins al novembre.
Des d’un llibertari fins a un carlista, tots vam lluitar units per a exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya i, fins i tot, vam posar el cos per a protegir aquest dret legítim.
Ara hi ha síndrome d’abstinència. La unitat aconseguida no ha prosperat. La repressió de l’Estat ha fet mal i, inevitablement, la tensió viscuda durant tants mesos seguits a la societat catalana passa factura en forma de cansament.
Un cansament fruit també pel fort sentiment, molt majoritari, de desorientació, descontentament i incredulitat per la manca d’unitat (que no vol dir un sol partit o llista única) de cara a forjar estratègies a curt i mitjà termini. Sembla tot paralitzat o que, àdhuc, reculem.
L’ANC proposava un camí, el de descongelar la declaració d’independència si en unes eleccions catalanes se supera el 50% del vot independentista. Però… és factible? No havíem de construir unes estructures d’Estat per a poder fer aquest pas? Les tenim? La gent està preparada per aturar el país durant setmanes? I… Quan han de ser aquestes eleccions? Després de les sentències per a aprofitar un nou desig d’embat de la societat contra l’Estat? O hem d’esperar a recuperar del tot les institucions, que hem descobert que estan bona part en mans de l’Estat, com per exemple els Mossos? Humilment, proposo un possible full de ruta que pot servir per a inspirar-ne de millors, per a fer reflexionar de les possibilitats que tenim o, simplement, perquè quedi en l’oblit al cap de poques hores:
1- Campanya de sensibilització a tots els catalans per mar, aire i terra: Espanya mai pactarà un referèndum i, per tant, l’única via possible és la unilateral. Tothom ho ha de tenir clar: la unitat ja no és per a poder decidir sinó per a assolir la independència. Seguir parlant dels greuges que representa seguir a Espanya com el dèficit fiscal i altres problemes que afecten directament a les necessitats bàsiques de la gent.
2- Europa ens mira però no ens toca. Tot i seguir fent tasca d’internacionalització, ens hem de preparar per a una mobilització llarga, dura, complicada i de gran impacte seguint les directrius de la resistència no violenta i l’acció pacífica per a la desobediència civil. Fer un 3-O de setmanes. Tenir clar que hi haurà represàlies i més presos polítics que només seran lliures amb la independència. Caldria una entitat que gestionés l’acció: calendaris, gent necessària a punts estratègics, repartiment d’aliments per a resistir, relleus, torns, seguretat i assistència jurídica, entre d’altres moltes coses.
3- Treballar una República digital: començar a fer un DNI català que ens permetrà fer votacions posteriors, com per exemple el d’una Constitució catalana. Fer des de fora tot allò que Espanya no ens deixarà fer des de l’autonomia. Per tant, recolzament absolut a la tasca del Consell per la República. Dur a terme una diplomàcia desacomplexada per a tenir forjats reconeixements internacionals d’Estats clau.
4- Forjar una estratègia conjunta entre tots els partits independentistes per a oferir una resposta coordinada a les sentències. Abandonar la lluita partidista per a disputar-se engrunes autonòmiques i visualitzar en comú un escenari amb possibles eleccions i plantejar una posterior DUI, inclosa als programes de tothom. Que els partits que governen les institucions les converteixin al servei de la llibertat i emancipació del país.
5- Estar determinats: no cometre l’error dels dies posteriors a l’1-O i perdre la unitat i determinació. Si institucions, entitats civils i societat van a l’una, no hi ha aturador. Ser conscients que quan es comença una gesta de tal magnitud res no s’atura fins al final: l’obligació d’un mediador internacional que faci que ens repartim els actius i passius de manera bilateral amb l’Estat o que forci a Espanya a deixar que Catalunya voti.
És utòpic? Inviable? Factible? A 6 mesos vista o a 20 anys vista? Preguntes que ens hem de fer i respondre i, per tant, és necessari crear els ponts i mecanismes perquè tot això es plantegi en una taula amb tots els actors independentistes.
Ningú no ens va dir que fos fàcil.
