El fet d’estar en el mig d’una pandèmia, fa que et creis una bombolla de manera subjectiva on et diagnostiques a tu mateixa perquè, tot i saber que tens una seguretat social al teu abast i et pagues una mútua sanitària per si de cas, et trobes amb la dicotomia de preguntar-te si aquest o altres símptomes que tens durant aquests mesos són símptomes d’alguna malaltia o simplement la manca d’abraçades, falta de socialització amb éssers humans. Efectes secundaris de poder-se estar convertint en un ésser antisocial, amb problemes cognitius que podrien semblar-se a una demència senil a l’alzheimer, o simplement que tens tantes coses al cap i tan poca gent amb la qual poder-te expressar que el cervell es bloqueja i allà on hauria d’haver-hi fluïdesa verbal ens trobem amb unes carpetes tancades on estan les paraules adequades en les quals ens volem expressar, però, que no podem obrir.
No sé si m’explico. Per exemple, si jo vull dir “Barça”, i no trobo la paraula, intento buscar una relació amb una altra paraula o frase perquè sigui l’altra persona qui me la digui, o busco per internet fins que trobo la paraula que veig escrita en la pantalla i la reconec, o insisteixo a la persona amb la qual estic parlant, que me la digui que a mi no em surt i, de vegades, hi passo una bona estona. Uns minuts on em poso molt nerviosa perquè la sé, i saps que la saps però en aquella carpeta on està aquella paraula no la pots obrir, i li dónes voltes i voltes, i dius potser frases inconnexes, però que per tu tenen algun sentit, com que si és on treballava en Guardiola i que el jefe ha estat a presó i que el terra és verd i només quan algú diu la paraula màgica o tu has aconseguit obrir la carpeta i trobar-la, o la veus impresa de manera digital a la pantalla del teu mòbil o PC és quan respires, però no profundament, perquè saps que d’aquí una estona o demà et tornarà a passar.
És cert que la diagnosi sobre si tens algun tipus de demència o si només és estrès pot ser relativament fàcil si es fan les proves adients. El problema està en el fet que la pandèmia va per davant i potser un test no serà prou prova per un bon diagnòstic i en caldran més, i en aquest moment potser no és el moment de fer-ho, perquè és el moment de la Covid-19.
I et vas posant nerviós perquè creus que ets egoista si demanes hores a la psiquiatra, al psicòleg o al neuròleg perquè tampoc saps a qui explicar-li, potser només és estrès, o que tenim massa coses al cap i poc exercici físic.
I llavors penses “ja trucaré al CAP més endavant i intentaré que la doctora de capçalera em pugui indicar quina direcció he de seguir”, perquè sé que em passa alguna cosa, però tampoc sé si potser estaré abusant d’aquesta línia per demanar hora o consulta per via telefònica, i que segurament algú necessita més que jo perquè s’està ofegant, i a mi només em passa que oblido paraules, de vegades no recordo que he fet la nit anterior però recordo nítidament que va passar quan va néixer la meva filla i l’instant en què li vaig veure aquella carona tan expressiva i com de gran li quedava aquell xumet que quasi li tapava aquella mirada tan múrria (i que ens havia deixat la companya d’habitació que també acabava de parir, perquè jo, que ho tenia tot preparat feia mesos, curiosament, m’ho havia deixat a casa) i perquè qui sóc jo, per estressar als sanitaris, i a la meva metgessa, amb futileses meves…
Així que faré una cosa, esperaré pacientment a què arribi la vacuna que segurament serà aviat i així les coses es posaran en ordre i segur que llavors parlaré amb la meva metgessa de la seguretat social que hem dirà a quin especialista he d’anar perquè sigui ell i no internet qui em diagnostiqui que em passa i perquè i, mentrestant, aniré escrivint les cròniques diàries que em posen sempre un peu a terra i a un clic de la carpeta on de moment trobo paraules.
