Fa molt temps que no escric un article i no per falta d’idees, més aviat per falta de temps. Tot i que no me’n sobra gaire, avui tinc la necessitat de treure el que porto dintre.
Per als que no em coneixeu, sóc Irene Negre, una activista de les Terres de l’Ebre que fa molts anys que treballo altruistament pel procés d’independència de Catalunya, i no en sóc l’única ni en tinc l’exclusiva, perquè d’això ha anat tot plegat: ha anat de milers d’herois anònims que han fet possible estar on estàvem. I perquè dic estàvem? Perquè ja no estem on toca.
L’ANC ha estat un braç mobilitzador del País i un actor polític molt important que no ha tingut mai cap mena de vergonya en assenyalar a aquell qui s’apartava del camí, que enviava les seves tropes pacífiques als carrers a posar parades i explicar qui érem, què fèiem i què volíem. I ho feiem amb tota la il·lusió del món. També, érem els que, quan calia, assenyalàvem a qui no feia bé la feina i fins i tot els exigíem que retornessin al camí. Recordo amb molt d’orgull a la Carme Forcadell demanant al President Mas “posi les urnes!”. Sense embuts, amb l’orgull i la força de la gent que estàvem darrere la Carme.
Ara això ja no passa, fan feina i molta, però han canviat una de les estratègies que era guanyadora, la de fer pressió real als partits polítics, una pressió que, no ho oblidem, ens ha portat on som.
Vaig ser membre del Secretariat Nacional durant 3 anys, 3 anys intensos on vaig poder treballar sense importar-me ni el cost econòmic ni el cost personal, arriscant també la meva llibertat en molts casos, igual que molts dels companys que compartíem secretariat. Veritablement, és una llàstima que aquesta fortalesa que teníem estigui a hores d’ara aturada, voluntàriament o involuntàriament, però aturada! Ja no fan política a peu de carrer, les tropes cíviques i pacífiques ja no surten a fer pedagogia ni a denunciar a aquells qui no fan el que toca per fer efectiva la República Catalana.
I no és culpa de la seva gent, ni parlar-ne. La culpa és d’aquells quants que la controlen, d’aquells que la frenen i d’aquells que no saben gestionar amb fermesa la voluntat dels socis.
Però no vull parlar de culpables, aquest article l’escric amb molta preocupació veient tot el que està passant i amb el cor encongit. La persona maltractada justifica al seu maltractador, la persona oprimida justifica l’opressor. Quan la repressió dóna els seus fruits, tristament, passen aquestes coses.
El PSOE ha promogut l’odi cap a Catalunya, igual que el PP, C’s o VOX, i ara els hem de donar la governabilitat perquè tenen por de la pujada de l’extrema dreta. El problema és que el feixisme no s’ha condemnat, no s’ha fet net. Els feixistes estan governant i estan a llocs de poder decisius i així ha estat sempre, no sé què ve de nou ara. El que s’ha aconseguit anant en contra de Catalunya ha estat que aquesta extrema dreta radical no tingui por de treure’s les caretes, ja que si els moderats han atacat i oprimit el poble de Catalunya com ho han fet, ells es tenen la força de sortir sense mascares i, a més, se senten orgullosos. Fruit de tot això és que ara ja tenen una marca per presentar-se a les eleccions i formar part de les institucions, perquè se’ls ha legitimat, ja que estar contra Catalunya està de moda. Els han donat ales i ara els hi volen tallar, recordem, també, que la gent sempre es queda amb l’original i no la còpia (C’s o PP).
Ara alguns partits espanyols estan preocupats per la seva pujada i mentrestant, d’altres pacten amb ells a les institucions i els hi donen veu. Llavors alguns dels nostres ens diuen que hem de donar suport al PSOE que ens ofereix un #sitandtalk; molt bé, seiem i parlem! Però de què penseu parlar? S’ha de parlar d’amnistia, no d’indult, s’ha de parlar d’autodeterminació i fi de la repressió. Si no és així, ens esteu fotent el pèl.
Parlarem amb algú que no ha contestat al telèfon al nostre President? Parlarem amb algú que inhabilita al nostre President? Sí, parlem-hi! Però parlem amb ells de les solucions reals per a Catalunya. No em serveix aquest pacte i a vosaltres tampoc, perquè ja va quedar palès quan vàreu haver de fer sortir a defensar l’abstenció a la sra. Montse Bassa, que va fer un gran discurs incoherent amb el seu vot.
Prou estratègies de partit i més estratègies de País. Quan en campanya es diu que no es pactarà amb els carcellers del 155, s’ha de complir. Com no es poden respectar les promeses electorals? Aquesta vella política no serveix! A sobre ara blanquejant al PSOE, dient que Espanya no ens roba, ara resulta que són tots unes grans persones i que tot el mal el van fer els altres!
Classificant els independentistes en bons i dolents, perquè amb uns es pot parlar i amb els altres no. Clar, amb els altres no és que no es pugui parlar, és que no els voleu escoltar perquè sabeu que un NO és un NO i que mentrestant no es doni una solució política al problema polític de Catalunya, es parli d’autodeterminació, prou repressió i amnistia, no seuran a una taula. Els diàlegs són per debatre tot, sense tabús, sense línies vermelles, obertament.
El pacte de govern espanyol ens ajuda. Sabeu a què? A què en l’àmbit internacional es digui que Pedro Sánchez ha resolt el conflicte a Catalunya, quan el conflicte és més viu que mai. De conflicte resolt no n’hi haurà cap, mentrestant tinguem presos polítics, exiliats, repressió, atacs a les institucions catalanes i atacs al nostre President, votat legítimament.
Perquè donem estabilitat al govern espanyol i desestabilitzem el nostre govern? Per què?
És legítim, fins a cert punt, pensar en clau de partit quan no està en joc la llibertat d’un poble, els seus drets i llibertats individuals i col·lectives, però senyors, ara tot això està en joc i hem de tornar a la unitat estratègica que ens ha fet avançar. Perquè després de tanta lluita féu això al País? Per què? Per hegemonia? Per poder? De veritat que això és el que es mereix el poble de Catalunya després de tants anys de lluita cívica i pacífica anhelant la seva llibertat?
No teniu dret a fer-nos renunciar i ens necessitem tots/es! Perquè no fem la República primer i després ja lluiteu per l’hegemonia?
El poble de l’1-O no es mereix això. I escric aquestes línies amb llàgrimes als ulls perquè sóc una activista que sempre ha lluitat per defensar la República i les causes socials que requereixen suport de tothom, com el nostre riu Ebre o com la lluita contra les violències masclistes o per la inclusió social de les persones.
Els que llegiu aquestes línies reflexioneu i no ho teniu del tot clar, reflexioneu un moment i veureu com també us preocupa el futur de la República Catalana i, per tant, estareu d’acord amb el que aquí us he dit.
