Després de segles de lluita feminista, les dones van entrar en l’estructura de poder; mentrestant, els trastorns alimentaris i les operacions estètiques augmenten. Les dones d’Occident van aconseguir certa igualtat institucional mentre avui la indústries de maquillatge i pornografia es converteixen en una de les més rendibles. Les dones tenen més diners, poder i reconeixement legali; no obstant això, en termes del nostre físic hem retrocedit en drets condemnant-nos així a l’esclavitud estètica.
Quants més avenços legals i materials han travessat les dones, més rigoroses i dures han estat les imatges de la bellesa femenina. Pràcticament totes les dones estan insatisfetes amb el seu cos. Alguna cosa sempre és massa gran o massa petita. Massa prima o massa grosa. Massa curta o massa llarga. Són moltes les imposicions físiques que se’ns imposa com a dones; obligacions poc saludables i reals.
Estem bombardejades amb imatges retocades de dones amb un físic “perfecte”, és a dir, corresponent als cànons de bellesa actuals. Les veiem a la tele, a les xarxes socials, revistes, anuncis pel carrer, vídeos musicals i en els maniquins de talla 0 de les botigues.
Aquestes imatges no només estan retocades sinó que solen ser protagonitzades per dona desnodrides amb un pes molt per sota de la mitjana. Creixem adoctrinades amb aquestes imatges. D’adolescents ens comparem amb elles i creixem repletes d’inseguretats. Ens obsessionem amb el nostre físic, ens passem hores davant del mirall i ens gastem enormes quantitats de diners en tractaments estètics.
Tots volem ser bells i sexualment desitjats. No obstant això, la bellesa és un imperatiu per a les dones i no per als homes. Les dones són valorades segons el seu aspecte i el seu cos és per a ella la seva identitat. L’obsessió social per la bellesa parteix del fet que la dona és un ésser incomplet que només es completarà quan trobi al seu marit i a la seva família. El cos serà l’arma per a seduir a l’home i per tant l’eina per arribar a la humanitat.
La societat patriarcal et redueix al teu físic. Basem la nostra estima en l’atracció que senten els homes cap a nosaltres i l’enveja d’altres dones cap a la nostra persona. La nostra bellesa no ens pertany. Estem constantment exposades i jutjades en comptes de ser determinades pel nostre intel·lecte, la nostra cultura, la nostra personalitat o habilitats al
contrari que l’home. La bellesa, no obstant això, no va sobre les dones, va sobre les institucions masculines i el poder institucional.
Aquesta obsessió per cànons de bellesa tan estrictes, excloents i poc saludables, o la imposició d’una visió uniforme i reduccionista de la bellesa, ha estat creada per a mantenir la dominanció masculina intacta. És una expressió de poder en la qual la dona ha de competir pels recursos que l’home ha apropiat per si sol i per a mantenir a la dona en el seu rol carnal i sexual. En aquest sentit la bellesa ha estat creada pel patriarcat, la cultura misògina i l’economia de mercat.
Des de la Revolució Industrial, les dones occidentals de classe mitjana han estat controlades tant per ideals i estereotips com per limitacions materials. Una vegada les dones es van deslliurar de la religió i la vida domèstica, usant idees sobre la bellesa es va reconstruir un món femení alternatiu amb les seves pròpies lleis, economia, religió,
sexualitat, educació i cultura, cada element tan repressiu com qualsevol que havia existit abans. La bellesa també s’utilitza com un sistema meritocràtic i es creu que amb esforç, diners i perseverança arribarem als ideals que volem sense entendre que mai arribarem al cos perfecte. Així és com les empreses de maquillatge, la indústria de cirurgia estètica així com els negocis de dietes es beneficien i s’enriqueixen amb aquesta obsessió.
A vegades aquest afany per a encaixar en aquesta determinada imatge pot derivar en efectes destructius. De fet estem davant una epidèmia d’anorèxia i bulímia on entre el 90 i 95% de pacients són dones. Aquests estàndards estètics poc reals ens embogeixen i destrueixen. Moltes dones ens obsessionem amb el menjar, ens privem d’aliments hipercalòrics, fem exercicis constantment, bevem grans quantitats d’aigua i restringim la nostra ingesta entre altres. Moltes dones mengen per a sobreviure i no per plaer i tot per a ser més belles i atractives. Les dones joves que encara no han creat la seva identitat ni la seva autoestima interioritzen totes aquestes imatges que reben constantmente, es comparen i s’infravaloren. Hi ha joves inestables i vulnerables a aquestes imatges que
assimilen aquest missatge i es mesuren a si mateixes en valors que no compleixen.
Vivim en una societat on es fa un intens culte al cos quan en realitat és un simple tros de carn. Veiem al nostre cos com un objecte amb el no tenim una relació afectiva i l’usem com un instrument funcional. En comptes d’acceptar-nos i estimar-nos, criminalitzem al cos i a les imperfeccions. La pressió que es fica en els nostres cossos és una altra forma d’opressió. És una fal·làcia concebre tota la nostra essència amb l’estètica igual que reduir la nostra existència al nostre cos. Som molt més que la nostra matèria física i determinar-se segons el nostre cos és un error. El cos únicament nostre límit i el suport del nostre veritable ésser.
El maquillatge o la roba són formes d’expressió. És art i no hem de suprimir-los sinó canviar-los. Hem de ser més inclusius i sostenibles. Com a individus conscients i racionals no hem de deixar d’arreglar-nos sinó ser conscients de perquè ho fem i no seguir les normes d’un gènere determinat. Hem de ser conscients de la nostra persona i jugar amb el nostre cos. Hem de voler-nos i acceptar-nos així com poder expressar-nos lliurement independentment del nostre sexe.
