No parlaré de com de brillant i contundent va estar a Perpinyà la Clarà Ponsatí, que em va fer saltar del sofà, ni del tros de líder que és el nostre president legítim, Carles Puigdemont, perquè és un fet evident. No ho faré perquè hi haurà centenars d’articles explicant-ho malgrat que ho vulgui silenciar l’unionisme i una part de l’independentisme. La qüestió va quedar CLARA i CONTUNDENT.
Jo vull parlar amb vosaltres del Consell per la República i dels passos que estan fent volgudament perquè aquesta real estructura republicana d’estat no sigui una realitat. Ho estan fent part dels mateixos partits que van sortir de la foto de Perpinyà a última hora, per pànic escènic o perquè tenen pactes amb l’Estat i els han de complir.
Dic volgudament perquè fins divendres el vicepresident Aragonès deia als matins que ell no hi podia ser però que hi hauria prou representació del seu partit. I la CUP se’n despenjava la mateixa tarda argumentant que l’acte no li semblava gaire transversal. Tots sabem, però, que Poble Lliure sí que va ser-hi, a més forma part del Consell per la República, i, per tant, la posició de la CUP desmarcant-se’n va fer més pinta de campanya electoral com dient: “Ep que sóc aquí!” que no pas d’una altra cosa.
Això cada cop s’assembla més al joc de les cadires i, de veritat, els despropòsits dels dos partits “d’esquerres de tota la vida”, i suposadament més disposats a la independència, fan que s’estiguin disputant el títol al partit polític més ridícul, amb els partidismes absurds i menyspreables que guien les seves actuacions.
Estem en un punt que el poble s’està tornant a empoderar i el Consell per la República demana que la mobilització es mantingui perquè tampoc no hi creu en la taula de diàleg. Ens ho van deixar ben tots tres, Ponsatí, Comín i Puigdemont, en les seves intervencions.
Però aquest acte de dissabte no tindrà sentit si no treballem tots del braç per augmentar les subscripcions, com a mínim fins als 300.000 que se suposa que van anar a Perpinyà, per no dir els dos milions llargs que van anar a votar l’1 d’octubre, i així poder fer tot allò que ens demani el Consell amb el President al capdavant com, poso un exemple, el control estratègic del territori. Potser no cal ser molt més sinó que el que cal és ser més organitzats.
Dissabte el món va entendre que de la taula de diàleg amb l’Espanya, que té ostatges empresonats i a l’exili, no en sortirà res perquè hem deixat de ser babaus.
Tenim feina a fer i això ja no té aturador: és el moment de passar del Consell PER, al Consell DE la República Catalana.
Visca Catalunya lliure!
