Vaig dir que no veuria l’entrevista de Preguntes Freqüents a Marta Pascal, però la temptació finalment ha pogut amb mi i aquest mateix matí de diumenge i m’ha fet empassar aquesta part del programa per respondre-li com a ”hiperventilat” confés que sóc.
Com ella mateixa ha afirmat, no té la confiança del president Puigdemont, d’ençà que va afavorir la moció de censura de Pedro Sánchez. Un pas no consensuat ni pactat que va convertir a Pedrogán en president del govern espanyol. Un fet que ha acabat demostrant que el PP i el PSOE, en el fons, són el mateix, encara que alguns ho neguin. I és que la mínima diferència en el to, emprat per uns o altres, no altera en absolut aquesta arrel autoritària envers Catalunya que han demostrat per igual.
Perquè, a més, encara que la Marta Pascal no ho vulgui anomenar, Pedro Sánchez i el conjunt del PSOE es van posicionar a favor de l’aplicació de l’article 155 contra les institucions catalanes. Sense ells, Rajoy segurament no s’hauria atrevit mai a utilitzar aquell últim recurs que tenien sobre la taula per esclafar l’independentisme i escapçar als seus líders visibles.
Em sembla molt lamentable que aprofiti el seu moment de glòria per blanquejar vergonyosament als ”socialistes” quan han estat una formació que a la mínima oportunitat que ha tingut sobre la taula s’ha manifestat juntament amb l’extrema dreta i encara ara no ha demanat perdó per això. A més, quan han tingut ocasió han actuat com ho farien els mateixos que ens volen fer desaparèixer, utilitzant els instruments del règim per al seu benefici. Només cal veure de qui depèn la Fiscalia i quines maniobres fan per seguir judicialitzant la política catalana.
Potser la Marta Pascal i altres beneïts ”pragmàtics” tenen una bena als ulls que els impedeix veure res, però la resta veiem clarament que l’únic guany de la seva estratègia ha estat apuntalar encara més el règim del 78, posant al seu capdavant la pitjor versió de la repressió, aquella que es manté de perfil, però actua de manera sibil·lina contra les legítimes aspiracions de Catalunya, tal com ho faria la dreta extrema de cara i al descobert.
Alguns, com ja havia explicat en un article anterior, ens volen fer creure que va ser un error això de tirar endavant la Declaració Unilateral d’Independència, perquè segons aquestes persones, entre elles Marta Pascal, era impossible aplicar-la.
En realitat era l’única sortida digna que quedava per provar. En lloc d’això, aquesta mena de personatges foscos van aconseguir el que buscaven, anar a eleccions, inutilitzar-la i convertir aquesta DUI (declarada a mitges) en la primera acció simbòlica de tot el seguici de simbolismes estèrils que durant 2 anys hem hagut de patir tots plegats.
La meva conclusió és ferma: La Marta Pascal ha estat i segueix sent un dels frens més implacables contra el procés d’independència de Catalunya. Una oportunista política que sí, ha escollit els seus principis, que són acceptar i ocupar un càrrec de senadora autonòmica amb 5.000 euros de sou, tot i no combregar amb l’estratègia de Junts per Catalunya i ser deslleial des del primer moment al President Puigdemont.
Una cosa t’he de reconèixer com a gran mèrit, Marta. Tot i ser jove, t’has convertit en una de les figures que millor representa aquell vell esperit que ens recorda al fallit pactisme convergent. L’experiència al llarg de tot aquest temps ens ha aclarit que la via no independentista o la via ”pragmàtica” que defenses han fracassat. Hi ha qui no ho vol reconèixer i prefereix seguir donant-se cops al cap contra un mur infranquejable que mai es dignarà a dialogar sobre allò que exigim els ciutadans que us vam votar en el seu moment: exercir l’autodeterminació i fer realitat la República catalana, materialitzar l’amnistia per alliberar als presos i preses polítiques que alguna mala llengua anomena com a ”Gent de Lledoners”, garantir el lliure retorn dels exiliats i invalidar totes les causes de l’Estat espanyol que recauen contra l’independentisme de base, format per ciutadans normals i corrents que es juguen el coll cada dia al carrer defensant els seus ideals i els anhels de llibertat de tot un poble sobirà i empoderat que ha perdut completament la por tot i tenir la contínua amenaça de les porres, la presó i l’exili sobre les espatlles.
Perdona que et digui que l’estratègia de bloqueig no és antipolítica, però sí que ho és estafar i enganyar als votants que t’han donat la confiança per acabar fent tot el contrari que havies promès. Marta, tu ets la clara imatge de l’antipolítica i d’aquella caspa que tot i negar-ho, manté l’statu quo.
Dialogar no és claudicar. Vosaltres heu decidit claudicar i revestir-la de fals diàleg. Nosaltres, som sincers. Volem dialogar, però sabem que només ho podrem fer si defensem la nostra sobirania massivament i exigim que aquest diàleg sigui amb igualtat de condicions i sota una mediació internacional que ens garanteixi una posició de força front qui ha demostrat que la seva paraula mai ha valgut res.
Bona part dels polítics professionals, com tu, no heu estat mai sincers i ara l’única sortida que us queda és queixar-vos, criticar des del classisme més absolut i mirar amb recel a tots aquells independents i activistes de carrer que amenacen les vostres cadiretes després d’haver entrat a les institucions per esmenar els vostres errors, dignes de polítics hipòcrites i mediocres.
Aquests activistes que tant menysprees perquè poden trobar-se tant al faristol del Parlament al matí com tallant carreteres a la tarda, mal que et pesi, són l’essència de l’independentisme valent que tu mai seràs capaç de representar, perquè és l’únic capaç de reteixir aquella forta confiança entre institucions i ciutadania que va fer possible el referèndum de l’1 d’octubre i que vosaltres heu dinamitat completament amb deslleialtat, nocturnitat i traïdoria.
La llista del President Puigdemont va ser el principi del naixement d’aquesta nova eina que pot representar amb força la veu dels carrers que clamen llibertat i exigeixen el compliment del mandat democràtic del Primer d’Octubre. Malauradament per vosaltres i els vostres interessos particulars, aquesta aposta també s’ha convertit en l’inici de la vostra fi com a amos i senyors de les nostres institucions i del nostre futur com a poble.
No tinc ni idea si el PDeCAT triarà finalment deslligar-se de l’espai JuntsxCat-Crida o convergir amb aquest. Només tinc la certesa que, sense el suport d’aquest espai, aquest partit no sobreviurà i acabarà igual que la Unió Democràtica de Duran i Lleida. Fracturada, enfonsada i a la paperera de la història per sempre més.
El futur de l’independentisme valent s’anomena Crida i penso fermament que aquest instrument, si realment ens vol portar a la independència, haurà d’apartar als partits de la primera línia i haurà d’apostar fortament per l’articulació d’una fórmula innovadora i mai abans provada que vagi clarament de la mà de l’activisme de carrer, símbol del batec indomable dels carrers de tot Catalunya. Aquesta aposta ha de convertir-se en el revulsiu definitiu que retorni a la gent aquella il·lusió i esperança furtades pel cercle viciós processista i el dia de la marmota, en el qual ens han ficat les Martes Pascals de torn. Una fórmula guanyadora que més endavant, i amb més detall, voldré explicar sense pèls a la llengua.
Recordem, que només arribarem a ser més amplis i convèncer si continuem avançant cap a la República catalana. Si demostrem que som capaços de materialitzar el nostre projecte col·lectiu des de la ruptura amb el règim del 78 i apostant per l’estratègia que tant temen els que depenen de les cadiretes de l’autonomia intervinguda, la confrontació amb l’Estat espanyol. Us vam donar l’oportunitat de dirigir-nos cap a la independència i ens vau fallar de mala manera.
Perdre la por? Sí, Marta. Nosaltres us hem perdut la por, tant a l’Estat com als polítics professionals mediocres que heu llençat a les escombraries tantes oportunitats d’or per culminar l’objectiu. Ens heu fallat massa vegades. I ara ens toca a nosaltres prendre partit i passar a l’acció!
