Abans que tot passés, vaig passar uns moments agradables perquè em vaig retrobar amb les amigues i amics de @TeiximRepublica i amb noves incorporacions a la meva vida com en Manel Panal, magnifica persona que ha dissenyat les Ales d’en Xavi. I així, un cop presentats i abraçats, vam començar a caminar en direcció al Pla de l’Os.
Vaig veure a dos “pijos”, que semblaven sortir del vídeo “Amo a Laura”, baixaven la Rambla Canaletes cap a mar, amb la mascareta verda a la cara, amb la bandereta espanyola enganxada als morros com si anessin a la mani de Societat Civil Catalana.
També baixava el diputat del PSC Ferran Pedret, tot xino-xano, amb la seva camisa característica de coll Mao, texans i amb les mans a la butxaca, amb aquell posat d’anar fent i que ben bé sembla que una altra cosa no fa, perquè dues hores després vaig fer una foto en acabar el minut de silenci i en ampliar la imatge el diputat Pedret seguia amb les mans a la butxaca. No tindria per què ficar-m’hi però és que recordo quan jo treballava de cara al públic que em deien que les formes davant del tauler eren molt importants, però veient el posat, diria que després de l’homenatge m’hi jugo un pèsol que se’n va anar a mirar algunes de les obres que omplen els carrers de Barcelona a l’agost (o tot l’any, com a les Glòries, quina vergonya!)
Durant l’homenatge em vaig preguntar tota l’estona per què estàvem aïllats els amics i coneguts de les víctimes, si érem gairebé els únics que estàvem allà per donar-los suport, i que portàvem com a única queixa el lema #17avolemsaberlaveritat. En canvi, al costat de les víctimes, estaven els polítics que sistemàticament han dit que NO a ajudar-los a saber que va passar amb l’imam de Ripoll i les seves connexions amb el CNI, això sí, envoltats de secretes, Mossos, Guàrdia Urbana. Tan vigilants que en lloc d’un homenatge semblava el centre Egara. Mare meva! Nosaltres en vam tenir una fila davant nostre que ens va retratar amb la mirada i vés a saber amb què més… nosaltres només portaven una imatge i una reivindicació. En fi…
En acabar l’acte, el President de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, van marxar els primers. Els diputats i consellers de Juntsxcat i ERC van anar marxant després de saludar a qui va voler parlar amb ells i elles (Perdoneu-me si hi havia algú de la CUP, però repassant la memòria i les imatges, diria que no). L’alcaldessa Colau s’hi va estar una estona i com per causalitat vaig acabar davant d’ella. Li vaig recriminar personalment que no era dia per fer-se fotos (versió que amplio a tothom), i la seva resposta va ser que ella es devia a la gent i que en aquell cas li havia demanat una víctima i per tant no s’hi podia negar.
Així és la veu i imatge de la Catalunya equidistant que, com veurem més endavant, té molt clara la seva inclinació política i social, que canvia quan és davant i darrere els flaixos.
I ens va quedar una altra Catalunya, darrere la barrera dels periodistes i davant del Liceu de Barcelona. La Catalunya unionista, amb un Bou del PP picant com una vespa totes les flors del ram i més atent a un flaix de càmera que a l’homenatge. La comitiva del Règim, Batet, Cunillera i Illa, fent-se un petit “deixar-se estimar”. Per cert, amb cara de pomes agres, amb mig somriure, i alguna foto demanada per algun votant. Aquesta sí la van atendre, quan minuts abans li van denegar per tercera, quarta i quinta vegada a Javier Martínez, el pare d’una de les víctimes assassinades, que el Gobierno obrís vies d’investigació d’un atemptat amb molts clarobscurs.
I vaig veure com el candidat de Vox feia unes declaracions envoltat de càmeres creant molta expectativa. Sense dubte eren els flaixos els que estaven creant un nou espai polític allà mateix amb possible representació al Parlament de Catalunya. En seran culpables.
Veure i saludar en Javier Martínez va suposar un oasi enmig d’aquell garbuix de falsedat i postureig. Mantenia el seu posat de sempre malgrat haver estat sol·licitat tot el matí per tots els mitjans haguts i per haver per fer entrevistes en un dia angoixant per ell. Però és ben cert que no importa el que expliqui la víctima la resta de l’any sobre els atemptats i com un Estat es nega a informar i a investigar, la notícia era el lloc, la data i la foto. Res més i res menys.
I això que ara us explicaré sí que no hi hagués volgut escriure mai, perquè és la Catalunya de la falsa equidistància i que camina en pas ferm només en el seu favor, i que no és el de la ciutadania.
Per tant, avui m’explico, Ada:
Marxava a les dotze del migdia de la Rambla després de fer un cafè amb els amics quan vam veure, i així m’ho va confirmar la meva amiga Mònica, que unes funcionàries estaven traient les flors del lloc on dues hores abans tota la comitiva i visites institucionals havien dipositat les flors, regals, i espelmes a les víctimes de l’atemptat del #17A, i encara famílies senceres ho estan fent…
Vaig seguir a les funcionàries fins a uns vehicles on les anaven posant. A la pregunta de “per què?”, la resposta va ser, “ordre de l’Ajuntament”. Si volia explicar el que passava havia de demostrar-ho i, per tant, vaig fer unes fotos. Entenc la fúria d’aquelles persones que només feien la seva feina i entenc la por a perdre un lloc de treball en aquests moments de crisi econòmica mundial, que té la valia de la supervivència familiar en molts casos. Com deia, vaig fer un truc a Javier Martínez que immediatament junt amb Robert Manrique, assessor de UAVAT, víctima de l’atemptat d’Hipercor, van tornar a la Rambla. No explicaré res de les converses perquè involucra a persones innocents que fan la seva feina. Les fotos ja no eren importants i, per tant, ja no tenia cap sentit conservar-les. Les víctimes ho van veure en directe i els acords que arribessin a partir de llavors amb l’Ajuntament em semblen perfectes.
L’únic que vull dir és que els meus amics Manel, Mònica, Montse i jo mateixa vam ser testimonis que dues hores després de fer-se la foto l’alcaldessa, en el tercer aniversari del #17A, Ada Colau “va voler netejar la Rambla”. Llàstima que la neteja i l’aglomeració pel tema Covid-19 només la tingui ahir i en el Pla de l’Os i no en barris abandonats pel servei de seguretat i neteja.
Perdoneu-me però jo no veig equidistància enlloc, així que, així no Ada, així NO.
