Ha de dir alguna cosa la comunitat de la Covid-19?
El sociòleg alemany Ulrich Beck va descriure la nostra societat occidental postindustrial com la “societat del risc”, caracteritzada pel fet de viure envoltats de riscos fora del control de les institucions clàssiques, de caràcter transversal i interclassista, contra els quals tan sols la ciència i la tecnologia hi poden fer front i que, sovint, algú en treu profit, la qual cosa es tradueix en una gran desconfiança cap a les administracions públiques, un rebuig a les formes organitzatives clàssiques, i un enorme individualisme. El mateix Beck resumia aquesta transformació en la següent frase: “La força impulsora de la societat de classes es pot resumir en la frase” tinc gana!”. Al contrari, el moviment que es posa en marxa amb la societat del risc s’expressa a la frase “tinc por!”.
Des del primer trimestre d’enguany el món està vivint una de les pitjors pandèmies viscudes, de la qual ens falten coneixements i no disposem encara de medicaments ni de vacunes. Les eines que estem utilitzant per aturar o mitigar la pandèmia són pràcticament les mateixes de l’Edat Mitjana (aïllaments i quarantenes, mascares, distanciament, confinaments…), i tenen importants implicacions sobre la vida de les persones. Ningú pot assegurar que, basant-se en el coneixement científic, aquesta mesura és millor o pitjor que aquella. És per això que hi ha tants dubtes, debats i aparents contradiccions. I aquestes actuacions tenen impacte no sols sobre el microorganisme, sinó sobre el funcionament del conjunt de la comunitat. I no parlarem sols de l’impacte econòmic, sinó també del mental i social. En tota crisi de salut pública, a més del component biològic i mèdic, es genera una crisi econòmica, una crisi mediàtica, i una crisi política.
Quan es produeix una situació de crisi com l’actual de la Covid-19, les estructures públiques convencionals són sobrepassades per la resposta a allò que és més urgent, accentuant la sensació d’inoperància de les institucions i desprotecció de la gent, dubtes, cansament i manca de perspectives. La por i la desconfiança s’accentuen. I la proliferació de portaveus, gurus, apocalíptics i opinadors afeccionats, tertulians, negacionistes, antivacunes, etc. no ajuden. Tot al contrari. Estem en un magma d’allò que anomenen “infodèmia”.
Possiblement els aspectes més socials i psicològics de la crisi no han estat tractats amb tanta intensitat com la part mèdica i l’econòmica. Possiblement hem tingut, si no un excés, si un predomini de viròlegs, infectòlegs i epidemiòlegs i una manca de sociòlegs, psicòlegs i antropòlegs. Les solucions no poden ser sols sanitàries o tecnològiques si realment volem vèncer-la amb totes les seves conseqüències. Cal entendre necessitats, pors i dubtes de la gent i donar-les-hi resposta adequada i fiable.
La reacció de la població ha estat d’una gran solidaritat. S’ha ajudat. S’han fet mascaretes i altres equipaments. S’ha expressat el suport cap als sanitaris, però no s’ha participat en les decisions. Estem parlant de dèficits en els mecanismes de participació comunitària. I quan parlem de participació comunitària parlem d’un dret i un deure recollits a la major part de legislacions sanitàries actuals.
Hi ha diverses visions de com s’implementa aquest dret. Per alguns és un mitjà per repartir esforços i traspassar a la comunitat feines que d’altra manera recaurien en el sistema. La participació des d’aquest punt de vista és considerat com un mitjà per incrementar l’eficiència.
Uns segons creuen que la participació consisteix a reunir a alguns dels actors suposadament representatius, donar-les-hi informació i possibilitat de comentar-hi. Fins i tot poden haver-hi votacions, però sempre garantint les majories institucionals.
Altres ho veiem com una finalitat en si mateixa, com una eina de garantia democràtica. Si una crisi és polisistèmica i impacta sobre el conjunt de la comunitat, és d’obligació que els ciutadans, mitjançant els mecanismes que sigui, puguin influir en el que es faci participant realment en la planificació, priorització, execució i avaluació dels processos.
Les actuacions que podem proposar (confinaments, aïllaments, etc.) no sempre tenen tota l’evidència científica que voldríem. És millor tancar la restauració o potenciar el teletreball? Confinaments curts o llargs? Transport públic o privat? Si no ho tenim prou clar, apliquem tot el menú? I les conseqüències biològiques, psicològiques, socials i econòmiques? Que és més efectiu i eficient? Amb quins efectes col·laterals? Si els ciutadans participen en les decisions d’una forma real, no manipulada però si informada, aquestes decisions tindran més força democràtica i seran millor assumides per la comunitat que no pas si s’interpreten com a resultat, sovint poc o mal justificats, de decisions polítiques o merament tecnològiques, sense contemplar l’impacte holístic sobre el conjunt social.
La realitat, i no sols a casa nostra, és que aquesta participació comunitària decisòria i democràtica i no sols instrumental, ha estat pràcticament inexistent o ha restat desconeguda, tot i que algunes experiències sobre situacions concretes (processos participatius amb familiars sobre la problemàtica de les residències o respecte de malalts de COVID de llarga durada per part de la Secretaria de Participació del Departament de Salut o la detecció de necessitats comunitàries durant la crisi per part de l’ASPB, entre altres) si que existeixen a Catalunya.
Les principals tasques candidates a ser tractades des de la participació comunitària són aquelles relacionades amb la comunicació fidedigna i la lluita contra la desinformació i la “infodèmia” mitjançant la utilització, per exemple, de xarxes socials; la detecció de percepcions, opinions, dubtes o contradiccions de tal manera que puguin ser respostes adequadament; la identificació d’actors implicats i d’actius en salut que puguin ser utilitzats en el procés participatiu; el suport en el compliment de quarantenes o aïllaments, mitjançant la col·laboració en la cobertura de necessitats no sanitàries; o, fins i tot ajudants en aquelles tasques sanitàries o parasanitàries en les que puguin ajudar en opinió dels professionals. Però sempre fugint de l’espontaneisme, coordinant accions i aprofitant xarxes ja existents per a fer-les realment efectives i no merament gestuals.
Encara hi som a temps de democratitzar les nostres decisions.
Joan Guix
Medical Anthropology Research Centre. URV
Ex secretari de Salut Pública de la Generalitat
