Pedro Sánchez prioritza la precària unitat d’Espanya per damunt de salvar vides mentre demana a Europa “un nou Pla Marshall”. Dol molt dir-ho, perquè el cost d’aquesta cega obsessió són desenes de milers de víctimes evitables. No les oblidarem mai.
El president espanyol agafà al vol l’oportunitat de “resoldre” el problema català mitjançant la centralització i militarització d’una crisi sanitària. Aquesta decisió oportunista i absurda li sortirà carabassa, com el material mèdic defectuós que el seu ministre inexpert comprà a preu de ganga. La història el jutjarà, i potser fins a la justícia.
El nacionalisme desbocat de Madrid, com tots els pecats lletjos, és inconfessable. Exigeix diners a Brussel·les per trampejar els errors de la pitjor gestió d’Europa. Hauria pogut actuar abans, com Grècia, o respectar les competències regionals, com Alemanya. S’entestà a vetar les mesures racionals que reclamava el president Torra, per català. Tard i malament, les acaba aplicant igualment.
Sánchez mai no renunciarà als coronabons (eurobons) perquè “això és la solidaritat i això és Europa”. O sia, vol que altres Estats apoquinin amb els deutes de l’Estat espanyol. Des de l’ingrés el 1986, ha rebut més de 170.000 milions d’euros dels fons estructurals. Aviat haurà d’esdevenir contribuïdor net al pressupost europeu, 34 anys després. Catalunya ho ha estat sempre.
Algunes pinzellades de com el “gobierno més progressista” ha rebregat la Constitució amb l’excusa de la Covid-19:
- Limitació de drets fonamentals, cosa només lícita amb l’estat d’excepció.
- Desballestament unilateral de l’Estat de les Autonomies sota l’orwellià nom de “co-governança” (sic), inclòs l’intent d’encolomar-nos un demencial desconfinament provincial.
- Denúncies (i agressions) a vianants sense cap base legal.
- Desplegament de l’Exèrcit al carrer -tampoc no previst a l’estat d’alarma- i a les rodes de premsa “tècniques”, on un general ens desvelà que controlen la desafecció al gobierno. Al maig es conegué un informe confidencial del comandament d’operacions de la Guàrdia Civil que criminalitza l’independentisme: Avisava del risc d'”alteracions de l’ordre públic de tall separatista” i proposava combatre-ho mitjançant l’observació de les xarxes socials (és a dir, espiar-nos) i blocar internet si es fa servir per a desinformació (bulos) o “apologia del trencament de les normes” (sic).
- Requisació de material sanitari en perfecte estat i compres centralitzades de tarat amb contractes opacs.
- Ocultació de la corrupció dels Borbons i dels seus còmplices.
- Saboteig del deure de fiscalització del parlament espanyol, una funció clau en situació d’emergència.
- Atacs a la llibertat de premsa en respondre només preguntes filtrades que els periodistes havien d’enviar per email, i criminalització dels “missatges negatius, en definitiva, missatges falsos”.
Tot plegat hauria de disparar les alarmes arreu sobre l’estat de l’Estat de Dret a l’estat espanyol. Pedro Sánchez s’ha permès un cop d’Estat tou.
Els Tribunals curullen el munt d’il·legalitats. El Suprem exhibeix el seu biaix contra els presos polítics, a qui ordenà engarjolats i a poder ser, contagiats del virus. Amenaçà funcionaris catalans de presons amb un whatsapp anònim que roman impune. Tant hi fa que Nacions Unides i el mateix Papa de Roma vulguin els reus no violents a casa. Per la seva banda, el Tribunal Constitucional s’aturà i congelà sense vergonya els recursos sobre drets fonamentals dels presos polítics, que ara vol resoldre el 16 de juny. L’Audiència Nacional s’ha afegit a matxucar l’Estat de Dret amb una pròrroga general dels permisos per a escoltes telefòniques i ha processat penalment per encobriment els mossos d’esquadra que escortaven el president Puigdemont en el moment de la seva detenció a Alemanya.
Els fracassos no s’improvisen. L’Estat espanyol no ha tingut les prioritats correctes ni les idees clares en aquest tràngol. Des de Catalunya i Europa l’hem de fer rectificar.
Vivim la crisi sanitària i socioeconòmica més greu des de la guerra civil. Necessitem un cop de mà de la UE, i tant! Sobretot, que ajudi a posar límits a la irracional gestió mesetària. Brussel·les ha de controlar que els recursos que arribin d’Europa s’inverteixin de forma responsable i transparent, i segons els principis de subsidiarietat i rendició de comptes. La solidaritat europea ha de finançar només la recuperació de la crisi del coronavirus, en cap cas la negligència criminal d’un nacionalisme d’Estat caduc que trepitja drets fonamentals d’individus i minories. Que no els entabanin. Ens hi juguem el futur i la democràcia.
