Com quan el pare et deia que no tornessis a tres quarts de quinze, que a les dotze fossis a casa a tot estirar. Més o menys, a totes les llars, als setze, la restricció s’ampliava, potser, fins a les tres de la matinada i als divuit, barra lliure! Això sí, amb precaució i responsabilitat. I la mare deia,: “Sigui l’hora que sigui, encara que dormi, vine a dir-me que has arribat”.
Ara resulta que tots tenim el mateix pare, es diu Pedro Sánchez. Diu que tornem a casa com a màxim a les dotze de la nit i que no ens moguem fins a les sis del matí. Però després surt la mare de la cuina, eixugant-se les mans amb el drap i diu que és ella qui té l’última paraula. La mare diu que prefereix que a les deu siguem a casa. “Però per què, mare? Els meus amics tornaran a casa més tard”. I ella respon que “aquí casa hem decidit que tornis a les deu, i sigues puntual que si no sortirem a buscar-te el teu pare i jo”.
És que ara, de cop i volta, ens hem convertit en la Ventafocs? Aquell conte popular originari de la Xina però occidentalitzat per Walt Disney. Què passa si arribem a casa a les deu i cinc? La carrossa se’ns haurà convertit en carabassa? O hauríem de dir en un castanya, perquè se’ns enfadin els que celebren Tots Sants. Amb les presses, en comptes de perdre la sabata pel camí, em caurà la mascareta i em ressentiré per un càstig doble: per córrer pel bell mig de la ciutat sense mascareta i per arribar més tard del que em tocaria a casa.
