És talment així. Ja ho veia de petita, ho intuïa quan escoltava frases com: “si no cridessis tant, podríem xerrar amb tu una estona” o “no deixes parlar als altres” o “quan cantes hauries de abaixar el volum que si no sembla que canti un gall.”
Els professors em deien: “tu seràs el que vulguis ser”, però no em van donar les eines necessàries per poder desenvolupar-me i, durant molt de temps, vaig pensar que el problema era que jo, o bé no hi estava capacitada, o bé que no en tenia ganes. No sabia com fer-m’ho fins que, un dia, vaig adonar-me que potser el problema no era jo sinó el que m’envoltava i que, potser per això, no havia trobat la manera de fer-me entendre bé.
Però la meva part era només el 50% del problema! L’altre 50% corresponia als altres, que no s’hi posaven bé i no adoptaven cap disponibilitat positiva per comprendre’m o, si més no, per ajudar-me a fer-me entendre.
Passats els anys, he après a abaixar el to, a no cridar tant, a somriure quan toca, però, no obstant això, m’he adonat que tot segueix igual i que el problema continua. I em vaig espantar molt.
I tot d’una vaig pensar que ja n’hi havia prou i vaig decidir tirar pel dret: a partir d’aquell moment diria el que pensava, el que creia i el que volia fer i, si els altres no volien ajudar-me o no volien saber res de mi, doncs seria el seu problema. Jo no estava fent res malament i simplement volia reafirmar-me i, com que segueixo pensant que tinc una veu agradable, si vull cantar, cantaré; com que també penso que tinc bona lletra, si m’hi poso, podré perfectament escriure; com que crec que sóc bona fent manualitats, en faré i les vendré sense que ningú m’hagi de dir a qui vendre-les i a qui no.
Parlo de coses habituals, de coses que tothom pot fer i que ningú no els posa cap trava, però que, en el meu cas, es veuen com un problema. Fins i tot vaig arribar a consultar un professional perquè m’expliques si hi havia alguna raó intrínseca en mi que motivés que no pogués fer les coses que fan els altres. Els professionals tampoc no m’ho van saber respondre. Solament deien que “intentés estudiar més que ningú, amb més paciència” i que, dialogant, segurament “trobaria la manera de construir el que volgués”. Paraules.
Vaig fer tota mena de teràpies alternatives, sotmetent-me a moltes anàlisi i molts judicis, i sempre s’acabava arribant al mateix punt: el problema era jo. Tant i tant m’ha van repetir que vaig estar a punt, al límit, de creure-m’ho i cada dia em sentia més frustrada, però dins meu m’hi resistia i vaig començar a insultar i a cridar, aquesta vegada més fort que mai abans, perquè ja n’estava ben tipa de preguntar-me contínuament perquè he d’estar constantment donant explicacions de qui sóc, de com sóc i de perquè sempre he de ser jo qui s’ha d’esforçar en ser millor o pitjor que els altres. Per què no podia jo simplement ser jo, simplement, ser i prou?
Fins que un dia, per fi, m’he tret tota la inseguretat, els dubtes i les angúnies de ser jo i he entès, per fi, que el problema no sóc jo. Alliberada, per fi, he deixat enrere la visceral incomprensió dels altres i, per fi, he obert la finestra a tot l’univers per lliurement presentar-me: Hola món, em dic Catalunya, sóc un estat i he vingut per quedar-me.
