No sé què dir, si el que interessa només és omplir un espai allà on no l’omple un altre. No sé què dir, si al final el més rellevant no és el que dius sinó el que calles. I no sé què dir si, com sembla, és més important on ho públiques, que no pas les paraules que hi poses.
És tan difícil separar el gra de la palla, si de debò vols explicar allò que passa, que he estat a punt de no publicar res avui, perquè no em sento capaç de dir res amb sentit comú. Ha estat l’angoixa de no saber explicar-me el que m’ha despertat a les 3 de la matinada i m’ha empès a escriure aquestes quatre línies perquè no saber en quin moment estàs i si el que expliques està suficient raonat i en el bon camí, també són coses que cal esbrinar i dir.
Fins i tot, si estàs defenent unes idees, que veus frustrades per la incompetència dels que creies els teus líders, doncs també s’ha de raonar i exposar i no passa res. La vida és regeneració d’idees, pensaments i nous horitzons, i hem d’aprendre que si ja no tenim res més a dir, doncs fem un pas al costat i, sense recança, deixem que en siguin d’altres qui ens prenguin el relleu.
Perquè el que és important és l’objectiu: el que volem ser i on volem arribar amb la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres costums. En una paraula, amb el nostre país.
I anar-ho fent amb sinceritat, honradesa, dedicació, i ser prou objectiu per marxar si et diuen que t’has venut la cadira al millor postor o si t’has endut per la deriva podrida política on sembla que inevitablement hi cau tothom.
Si ja no saps què dir perquè t’adones no ets tu qui parla sinó el partit, aleshores potser ha arribat el moment de deixar-ho. Si et sents així, és el moment de fer-ho perquè has abandonat els teus votants. I si, per contra, no han aconseguit doblegar-te, doncs explica tan bé com puguis què vols canviar i com.
No sé què dir si deixes de dir “bon dia” als teus amics perquè les llàgrimes de la impotència t’han deixat seca i ja no et surt res de cor. Som humans i tenim tots els defectes del món, però, precisament perquè som humans hauríem de ser sincers i molts cops no en som prou per no semblar repetitius, obsessius, covards, poc comunicatius o vés-a-saber-què.
Ens n’està caient a sobre una de molt grossa i per afrontar els anys que venen potser només ens salvarà la sinceritat i la capacitat de mimetitzar-nos amb l’entorn, com fa el camaleó. I això serà llarg i difícil i, possiblement, injust.
Per tirar endavant, no hem de tenir por a dir el que volem fer, dir o ser. Només avançarem si som capaços de prèviament fer un “reset”, una anàlisi real, per identificar amb precisió on ens hem equivocat, i així per poder rectificar.
I, al capdavant, a primera línia, guiant-nos i marcant-nos el camí, hi vull els millors gestors i els millors científics. Però també, els més decidits i valents.
