L’actualitat internacional està bolcada a cobrir l’avanç del coronavirus Covid-19. Un cop ja s’ha espremut prou el temor de la gent a poder ser víctima del virus, els mitjans passen a focalitzar la seva atenció als ciutadans xinesos de les nostres ciutats. Al morbo d’una malaltia amb aires apocalíptics se li suma el descobriment gradual dels costums d’una cultura tan llunyana per a nosaltres com ho és la xinesa. Així, doncs, en pràcticament tots els canals de televisió hem pogut comprovar que molts dels xinesos que tornen a casa després de celebrar el cap d’any a la Xina, sobretot els qui provenen de la província de Hubei, s’enclaustren a casa seva voluntàriament durant 15 dies. És una conducta significativa en la mesura que és generalitzada. I l’anàlisi que se’n fa passa per lloar la mentalitat comunitària que tenen els xinesos, que s’estarien sacrificant per tots nosaltres.
L’any 2011 però, no pensàvem el mateix. A una ciutat del sud de la Xina, Foshan, una nena de dos anys moria a l’hospital després de ser atropellada per dos cotxes, mentre vianants i motoristes presenciaven l’escena i com s’anava dessagnant la nena sense prestar-li ajut ni immutar-se. El vídeo va ocasionar una gran commoció tant a la Xina com a l’exterior. El pitjor, però, és que aquest cas està lluny de ser una excepció. A la Xina s’han anat repetint casos de gent que es trobava en situacions d’extrema urgència davant la inacció i passivitat dels seus conciutadans. El cas públic més recent ha esdevingut precisament a Wuhan arran del brot epidèmic del coronavirus. Els mitjans internacionals han publicat una foto d’un home que jeia mort al mig del carrer davant la indiferència de tothom. Aquesta imatge s’ha contraposat a un altre vídeo, també viral, on un jove nord-americà de viatge a la Xina donava solidàriament la seva hamburguesa a una pidolaire xinesa.
Però el que més crida l’atenció d’aquesta foto de l’home a terra abandonat al carrer és que hagi tingut lloc 9 anys després del cas de la nena atropellada. I crida l’atenció perquè arran de la sacsejada de consciències que va produir aquell cas el govern xinès es va veure obligat a prendre accions legals. I van impulsar una llei semblant a la vigent a molts països occidentals coneguda com la “llei del bon samarità” que dona protecció als qui ajuden als altres evitant que puguin ser denunciats com a còmplices o culpables de l’accident presenciat. Sembla, doncs, que de ben poc ha servit la llei.
Aquestes mostres d’insolidaritat, com la de l’home estès al carrer abandonat, poden semblar contradictòries amb les notícies que ens informen dels ciutadans xinesos que es tanquen a casa seva per no contaminar altres conciutadans. Però si examinem amb una mica d’atenció l’estructura de la societat xinesa, i aquests casos concrets que ens han fet conèixer els mitjans de comunicació, veurem que la contradicció s’esvaeix perquè la mentalitat solidària queda limitada només a la família. Aquesta és la seva veritable societat: les persones són considerades només en tant que membres d’una família, que funciona de forma granítica. Ni tan sols els seus components poden decidir-hi res de manera individual, totes les seves accions van d’acord amb la idea d’un llinatge. De fet, la família és, fins i tot, una unitat administrativa a l’hora de fer certs papers. I és que el govern i l’administració representen la gran família on no són els individus els qui componen la societat, sinó les famílies.
Així, doncs, no hi ha voluntats individuals, hi ha un bloc familiar que ha d’avançar, que ha de deixar un llegat. Automàticament, les persones d’altres famílies, de les altres empreses, passen a ser uns estranys. El seu sofriment individual no és suficient per a frenar aquesta roda de la mentalitat tradicional mil·lenària. Una mentalitat encara molt arrelada a la societat xinesa, tot i que ja a l’inici del segle XX hi va haver un moviment que defensava una nova cultura per demolir les institucions bàsiques tradicionals, tant la del model basat en la unitat dels llinatges familiars com la del confucianisme que els legitimava.
Més endavant, ja a la segona dècada del s. XX, es van començar a consolidar a la Xina les idees revolucionàries que conduirien a la fundació del partit comunista. El 1949, Mao Zedong va proclamar el naixement de la República Popular i el començament de la transició cap al socialisme i la formació d’un home nou. No es poden deixar de recordar aquests principis ideològics perquè, malgrat les successives reformes que han conduït a la creació d’un capitalisme d’estat, es mantenen encara completament vigents en la retòrica oficial de l’actual president Xi Jinping. Però el que compten són els fets, i a la vista hi ha els resultats: després de gairebé 80 anys del partit comunista al poder, després del Gran Salt Endavant, després de la Revolució Cultural, després de tant terror i tanta sang vessada en nom de la formació de l’home nou comunista de Mao Zedong, la Xina continua creant ciutadans tan poc nous, tan poc comunistes, i tan insolidaris com els dels països capitalistes on regna l’individualisme més radical i insolidari.
