De tot això ja fa un mes, però a voltes és millor esperar un temps abans de posar-se a escriure, així saps ben bé què vols dir i explicar.
A Sant Joan de Vilatorrada, a pocs quilòmetres de Manresa hi ha una capsa de formigó, vidre i acer anomenada Centre Penitenciari de Lledoners. Lledoners és tot això, però també és on està en Quim Forn en qualitat d’hostatge –en diem pres polític perquè no quedi massa fort, però tots ells només són hostatges d’una justícia polititzada i arbitrària, una justícia bananera en extrem– d’Espanya, al qual anem a visitar. Ens creuem amb familiars d’altres hostatges, guardem les nostres pertinences en guixetes, passem controls, ens inscriuen i esperem. Tot és ordenat i net. Lledoners és molt més civilitzat que Estremera, però continua sent una presó, no ho oblidem.
Els visitants anem passant per diversos compartiments estancs, creuem patis, estem nerviosos. I entrem a les sales de visita. Veiem en Quim des de lluny, ferm i somrient. És amb en Turull i li va comentant qui som a mesura que ens anem apropant. En Turull es veu animat, en Cuixart intenta passar el màxim d’estona amb la seva família, en Junqueras rep visites de partit. L’activitat a dins de Lledoners és frenètica. Família, amics, treball i molt futur.
En Quim està com sempre. T’explica les últimes anècdotes i et pregunta com et va, es posa al dia, però el que especialment fa sense ni adonar-se és treballar. Parla de més escrits, la preparació de la defensa, «això ho hauríem de filtrar», «quina reacció està tenint a les xarxes aquest fet?», «sí, ja m’ha dit la Rosa que X em vindrà a veure», «per la Mercè heu de recuperar el pregó del Puyal, aquell sí que era un bon pregó» i altres coses que no es poden dir… Però per sobre de tot el que sobretot ens transmet en Quim Forn és responsabilitat, com sempre. Si alguna cosa vaig aprendre al treballar amb en Quim va ser el que significa l’ètica de la responsabilitat en l’administració pública i en la vida en general.
En el darrer any l’he vist acceptant la responsabilitat d’un càrrec que sabia que només li comportaria maldecaps i problemes quan ja tenia la carrera política encarrilada, la responsabilitat de tornar de Brussel·les per patir el mateix destí dels seus subordinats tot sabent les conseqüències que d’aquest acte se’n derivarien, l’ètica de donar o no donar ordres tenint en compte el que seria millor pels que les rebien o la de no voler utilitzar la seva actual situació per al seu ús personal o partidista. Com abans el vaig veure defensant postures a l’Ajuntament que potser no li comportaven molta popularitat, però que sí que eren el millor per la ciutat. O durant les juntes de seguretat post 17-A, on des d’Espanya i per fer la seva feina van marcar-los a ell i al Major Trapero. Ell no és ni un heroi, ni una víctima, ni Mandela: només vol seguir sent un servidor públic.
I cap altra esperit he sabut trobar en els seus «Escrits de presó» que va publicar fa un mes. No hi he trobat ni el voler fer pena, ni el lament, ni el voler alliçonar, ni el donar-se de milhomes. I crec que aquesta haurà de ser l’actitud per a tots. Tots haurem de pensar i debatre molt sobre aquest últim any i sobre les coses que s’han fet bé i les que no. Els errors d’estratègia, els interessos, els càlculs interessats i la glòria i les penes que hem viscut. I ho haurem de fer sense nous càlculs ni interessos, perquè ens ho juguem absolutament tot. I tal com va dir Laura Masvidal durant la recepció als Foreign catalans el 10 de setembre passat: «Llibertat presos polítics no, els volem lliures, clar que sí, i els traurem, però el que hem de cridar és llibertat a seques, perquè encara que surtin no tindrem llibertat plena com a poble ni serem independents».
Tots hem de començar a ser responsables, per nosaltres i pels nostres.
