“La legislatura està esgotada” va proclamar a final de gener el president Quim Torra. Ràpidament, els partits van posar en marxa la seva maquinària electoral, però van haver-la de frenar arran de l’emergència sanitària de la Covid-19. Ara, amb la situació en principi estabilitzada, els partits tornen a tenir in mente les dinàmiques electorals.
El present article consta de dues parts on faré un repàs de com es presenta l’escenari electoral. La d’avui la dedicaré als partits independentistes: Junts per Catalunya (o com s’anomeni finalment el partit de Puigdemont), ERC i la CUP.
Carles Puigdemont és un expert en el control dels mitjans i l’opinió pública. El president domina els tempos mediàtics a la perfecció, de manera que no és casualitat que hagi decidit impulsar el seu partit en aquest precís moment. Articular el nou espai a última hora evita el desgast de fundar el partit amb massa antelació per a les eleccions i, a més, li assegura el domini del cicle de notícies.
L’estratègia però, també comporta riscos, i és que les disputes al voltant de la creació del partit poden, igualment, desgastar el projecte abans de començar. Que un partit que es vol presentar com a trencador respecte de la vella Convergència i el seu hereu PDeCAT es fundi entre disputes per cadires, càrrecs i drets electorals, transporta el projecte, altre cop, a les velles dinàmiques de l’antiga classe política.
A més, Puigdemont sembla que vol articular l’espai al voltant de la “reivindicació de l’1-O”. Però resulta que els principals impulsors del partit són precisament els qui no van implantar el resultat de l’1-O quan tocava. També s’ha de tenir en compte que la definició de l’esperit de l’1-O ja no té una lectura i un contingut unitaris i transversals dins de l’independentisme. Dir que es “reivindica l’esperit de l’1-O”, ara mateix vol dir tantes coses, tan diverses i contradictòries, que ja no vol dir res.
Pel que fa a ERC, l’eterna favorita, es troba amb la seva enèsima prova de foc. Parteixen amb un gran avantatge i és que són els únics (a excepció del PSC) que tenen un projecte clar des de fa temps i l’han exposat i explicat repetidament. La claredat en el projecte sempre comporta una imatge de governabilitat i responsabilitat que pot ser decisiva en unes eleccions. ERC, però, encara no té la victòria assegurada.
ERC s’enfronta a la seva bèstia negra, Puigdemont, qui, com he dit més amunt, és un expert en el control dels tempos polítics i mediàtics. Si Puigdemont aconsegueix arrossegar el debat al seu terreny, això és, l’1-O, ERC tindrà problemes. El seu programa reformista ha comportat que el referèndum sigui un aspecte problemàtic dins del seu projecte catch-all; no poden atacar “l’esperit de l’1-O”, però tampoc poden reivindicar-lo. La indefinició en aquest aspecte els pot acabar de fer perdre els pocs independentistes convençuts que encara els voten, però també els pot fer perdre el vot autonomista d’esquerres moderades provinent d’uns Comuns en més que probable caiguda lliure, que podria acabar anant a parar al PSC.
Finalment, i sempre seguint les seves pròpies lògiques electorals, hi ha la CUP. En la major part de les eleccions gaudeixen de l’avantatge de jugar en la seva pròpia lliga. Apel·len a un públic diferent del de Junts i no tindran dificultats per atraure els votants desencantats d’ERC i fins i tot esgarrapar-ne algun dels Comuns.
La CUP però, també hauran d’anar amb compte a l’hora d’afrontar l’1-O com a tema de debat. La formació anticapitalista encara reivindica el resultat del referèndum i lamenta que no se n’apliqués mai el resultat. Ara bé, un cop el resultat no s’ha aplicat i mentre ningú no pretengui fer-ho seriosament, la CUP aposten per les polítiques trencadores d’esquerres. Aquesta posició amb un tema amb tanta càrrega emocional com l’1-O pot fer allunyar la CUP de l’eix nacional, tot desmobilitzant part del seu electorat.
ERC i la CUP havien anat teixint els seus discursos lentament, preparant-se amb temps per la convocatòria de noves eleccions. L’aparició de Puigdemont i l’anunci del seu nou partit pot haver agafat totes dues formacions amb el peu canviat i obligar-les a improvisar. Després de mesos movent el discurs polític lluny de l’1-O, Puigdemont té el potencial per tornar-los a arrossegar a la discussió buida d’implementar el resultat de l’1-O. Tot i això, encara que Puigdemont domini l’escena mediàtica, la seva decisió de crear un partit al voltant de l’1-O, si finalment és així, pot ser el seu gran error.
