Un dia després del 8M, que per si algú encara no ho sap, va ser el Dia Internacional de la Dona, ens vam despertar amb la dura realitat i quotidianitat masclista. Coneixíem a través de la premsa un escàndol majúscul al Departament d’Afers Exteriors que esquitxava a l’ex-cap de gabinet del conseller Alfred Bosch. Diversos assetjaments sexuals i laborals a almenys vuit treballadors van acabar provocant el cessament de Carles Garcias a finals de gener, però fa res ens hem adonat que el conseller no només no va aplicar correctament el protocol sobre aquests casos sinó que va intentar, sense èxit, reubicar a Garcias dins del mateix Departament.
Dimitir és la millor decisió possible tenint en compte un cas tan gros i greu com no actuar correctament davant un assetjament sexual intolerable i continuat per part d’un càrrec de tan extrema confiança. Però això no hauria de ser tampoc digne d’elogi, perquè és un acte de responsabilitat i coherència.
Això sí, durant aquestes hores vinents després de l’esclat de la polèmica he pogut veure multitud d’actituds deplorables que no fan gens de bé. Sembla que alguns no es vulguin adonar que el problema i la xacra del MASCLISME és compartit, afecta a tots els partits polítics catalans per igual i sense cap mena d’excepció.
No oblidem que fa només una setmana, Eudald Calvo, el ja exalcalde d’Argentona, va dimitir després que dimarts passat transcendís que la CUP, el partit del qual n’era membre, l’expulsés a finals del 2019 per haver abusat sexualment d’una noia i a més haver-se negat a deixar el càrrec.
A més, la Mireia Boya va abandonar la direcció d’aquest mateix partit a causa d’un assetjament psicològic continuat provocat per un company de files que li va fer impossible poder continuar amb les seves tasques polítiques.
Com podem veure, aquestes actituds masclistes intolerables (incloent-hi, evidentment, micromasclismes) són un mal endèmic que cal solucionar a JxCat, a ERC, a la CUP i per descomptat a la resta de l’espectre polític del nostre país, però també al conjunt de la nostra societat. Perquè no hi ha cap mena d’excepció. Ningú se’n salva. Així que utilitzar també aquesta qüestió com a arma llancívola partidista, no només és un error, és un insult molt greu i intolerable a totes les víctimes que han patit i pateixen contínuament aquestes pràctiques masclistes fastigoses.
I tampoc em vull deixar en el tinter el ”triomfalisme” d’alguns que sense gaire autocrítica, directament es llencen floretes sobre la gestió de la polèmica mentre segueix cobrant d’un sou públic l’encara diputat d’ERC, Lluís Salvadó. Aquell senyor que deia que ”A la que tingui les mamelles més grosses l’hi dónes (el càrrec) i ja està”.
On és realment l’autoexigència que tant es pregona? Sincerament, penso que d’autoexigència res de res, però deixen el llindar de l’autocomplaença molt i molt alt. I aquestes autocomplaences de pa sucat amb oli sobren, i molt!
Després de tot això, queda encara més clar que amb un dia, de 365 a l’any, no n’hi ha prou per lluitar contra la discriminació i l’assetjament continu que pateixen tantes i tantes dones arreu del món. Cal lluitar-hi cada dia, incansablement, fins que per fi aquesta societat esdevingui un referent d’igualtat real entre totes i tots els ciutadans. I estic segur que aquestes noves generacions que venim, en les quals també m’incloc, farem tot el que calgui, i més, perquè així sigui! Som-hi!
