A finals de desembre es va presentar l’informe anual del Consell de les Arts de Catalunya. Un informe que destaca la falta d’interès per la cultura segons els estudis i la classe social de la persona. Les dades de participació exhibides mostren que la qüestió cultural és una qüestió de classe. Així la persona que segons les enquestes participa més en afers culturals és un home o una dona divorciada de 50 a 60 anys amb una renda elevada.
Avui s’ha presentat davant d’associacions del sector un acord de govern que permet la transversalitat de les polítiques culturals. Una demanda llargament reclamada. Analitzem-la.
El mantra, “la cultura ens farà lliures” genialment respost a la revista cultura El Núvol, és la ideologia del govern Torra-Aragonès. Laura Borràs ho ha declarat en múltiples ocasions. Per aquest motiu la consellera i el Govern han decidit fer de la cultura un fet transversal en les conselleries i aplicar-la segons aquest principi. Això es fa en sis punts, acordats avui en reunió de Govern: Turisme cultural sostenible i patrimoni, presència del català a Internet i tecnologies avançades, impuls de la cultura i la llengua a la Catalunya Exterior, innovació educativa en les arts per a educació infantil, primària i secundària, aprovació del Pla d’arxius i gestió documental, impuls de la gestió de documents i dades en el marc de l’administració digital de la Generalitat. Aquests punts no presenten noves mesures, sinó una nova voluntat d’entendre la cultura d’una forma que integri les diferents polítiques que fa l’administració. El punt positiu és que se sobreentén la pujada de la participació cultural com un projecte a llarg termini, el punt dolent és que es fa a partir de tòpics com ara: “la cultura s’erigeix com una barrera, com un mur de dignitat i contenció que no ha de permetre la derrota dels homes i les dones lliures” en paraules del President.
Aquelles actuacions que tenen més sentit són les de la promoció del teatre, la música i les arts plàstiques en l’educació infantil, primària i secundària. Agafem com a exemple el cas del teatre. Els estudiants són un dels sectors socials que ja va més al teatre, a concerts i pràctica les arts, justament pel fet d’estar escolaritzats, el sector que no gaudeix d’aquesta bona praxi, és el juvenil, que no reprodueix els costums als quals han estat evocats. Així només 22% de la població catalana ha anat al teatre.
En la qüestió política. Podem afirmar categòricament que la Cultura, és en si mateixa un ens emancipador? Només ho podem afirmar si entenem que per accedir a la cultura hem de tenir una renda alta i estudis. Són les circumstàncies de la cultura i no la cultura en si mateixa que ens porten a ser ciutadans emancipats, ja que per practicar-la amb llibertat hem de tenir les nostres necessitats vitals cobertes. Tot i això, els moviments polítics de tercera via, tradicionalment han estat ajudats per persones amb una posició social, econòmica i política suficient per aplicar-los. La família Thyssen va gaudir d’un nivell cultural elevadíssim i això no va aturar a Margaret a matar horriblement els esclaus del seu palau l’any 1944. El 21-D al carrer Ganduxer, on hi podria viure més gent amb una renta cultural elevada i una educació exquisida, Ciudadanos arriba a tenir el 44% dels vots.
La cultura ens salvarà? Segurament no, allò que ens farà lliures només és una administració que permeti un nivell econòmic i educatiu alt per tothom, cosa que faria de la igualtat d’oportunitats, una norma.
