Estava jo col·lapsada i incapaç d’escriure res fins que un intercanvi d’àudios amb la meva amiga Marta m’ha tornat a la realitat: per què fa dies que em costa explicar i transmetre el que m’està passant? Imagino que no només em deu passar a mi sinó que també a força altra gent. Crec que tots els humans hem arribat una la situació de bloqueig que es manifesta en TRES DIMENSIONS, i m’explicaré.
La primera, la més propera i directa, és la situació personal, de salut, familiar, de treball i financera. Tot això ens crea un bloqueig físic, emocional i d’estrès traumàtic, en molts casos difícils d’assimilar, perquè es pot entrar en la via de patir-ne només un, diversos o tots tres alhora, i tant el cervell com el nostre sistema immunològic no estan preparats per assumir-ho.
La segona dimensió és la territorial i depèn de com es miri. Qui sigui unionista i molt i molt espanyol, estarà preocupat davant d’un país debilitat, que porta a pensar com es podrà sobreviure amb el deute impagable que està venint. Això ha fet aflorar tots els tradicionals protagonistes tòpics d’aquest cementiri interminable: les ploraneres (plañideras), de l’Espanya profunda tan ben plasmades a “Los Santos inocentes” de Mario Camus, en la modernitzada versió de la presidenta de la comunitat de Madrid. També hem vist com Ayuso sap fer de falsa “Bernarda”, insiprada en el benerat García Lorca, barrejada amb els veneçolans seguidors de Guaidó, establerts fa temps al barri de Salamanca de Madrid, que es confonen a la vista, de tan barrejats i a l’úníson que van, amb els fexistes “pijos”, aquells que afegeixen “o sea” al final de cada frase, tots embolicats amb la bandera espanyola, mentre que les criades filipines, o “sudacas” que són les més netes i agraïdes, van atonyinant les cassoles amb el cullerot, evitant així que la mestressa es trenqui l’ungla acabada de perfilar i pintar per una xinesa.
Qui tingui l’altra mirada, la independentista, es trobarà amb l’habitual, ara renovada, situació de doble discriminació: per una part la de l’estat repressor que s’ho ha muntat per ampliar les raons i motius per seguir reprimint i, per l’altre cantó, la part provinent d’un inhabilitat govern propi i, per tant, incapaç de governar, de governar-se, d’oferir una oportunitat de país i de continuar, amb una mínima dignitat, anar endavant amb allò que va prometre: crear un estat propi i democràtic. Poc es pot fer si les facultats d’acció no només són minses sinó que l’estat opressor les hi ha manllevat.
I la tercera dimensió és la planetària. Si la primera i la segona ja són prou angoixants, amb la tercera s’arriba al bloqueig total, perquè aquest planeta és l’únic que tenim. No hem trobat res més enllà, cap altre planeta sostenible on hi puguin sobreviure els humans i, per tant, ens haurem d’espavilar amb el que tenim.
Depenent de quin estat de consciència col·lectiva estiguem i en quina dimensió emotiva ens trobem, podrem seguir endavant o no.
Per cert, abans d’acabar aquest article us diré que sí que hi havia un tema per escriure, però m’ha fet molta mandra. El tema de la Pascal i del rotllo aquest d’un partit nou, sorgit d’un monestir, és avorrit, antic i més vist que La Monyos. Així que no us cansaré amb temes divisoris, repetitius en la història del nostre País. Crec que hem de trobar el nostre camí i fer dissabte. Sobretot fer dissabte.
