La setmana passada vam assistir estupefactes a un espectacle inhumà veient-ne les imatges pràcticament en directe. Uns policies grecs disparaven amb foc real a unes persones indefenses en la situació més precària imaginable damunt una llanxa que miraculosament encara flotava. La incredulitat va augmentar quan vam saber que la Comissió Europea en pes havia sortit a defensar de manera decidida l’actuació del primer ministre grec Kiriakos Mitsotakis i els seus cossos armats: “Grècia està defensant les fronteres i la sobirania europees davant la provocació turca”. Ni un esment a l’immens patiment de famílies innocents que eren atacades amb bales de foc real i gasos lacrimògens a banda i banda de la frontera entre Grècia i Turquia.
Gairebé 30 anys després de la seva creació, la Unió Europea s’ha trobat en la situació d’haver de justificar la violència indiscriminada vers persones migrants expulsades dels seus països per la guerra i la desesperació. S’ha trobat, doncs, amb la necessitat de justificar unes accions que van totalment en contra del propòsit fundacional de la Unió. Convé recordar que quan Grècia no podia pagar el deute van estar a punt d’expulsar-la, mentre que ara que s’ha vist convertida en el baluard de defensa de la Unió, veu com la seva gestió durament repressiva del conflicte migratori, no solament no és condemnada, sinó que rep tota mena d’elogis i és avalada pel mateix President del Consell Europeu, Charles Michel.
Davant del conflicte migratori, la UE no ha intentat tenir una resposta moderada com ens tenia acostumats, sinó que s’ha deixat arrossegar per les tesis de l’extrema dreta sense cap mena de vergonya ni complex. És evident que la situació és molt complicada, amb un conjunt d’elements geoestratègics que provenen de la inacabable guerra a Síria. Però, tot i això, la fúria de la reacció europea ens mostra fins a quin punt el marc mental i discursiu de l’extrema dreta ha penetrat en les institucions europees.
Els vells partits europeus socialdemòcrates i liberals no han sabut afrontar la pressió migratòria amb mesures eficaces i humanitàries. I s’han deixat arrossegar pel discurs demagog i populista de l’extrema dreta, fàcil de vendre, insolidari i completament curtterminista. Cal dir que aquest discurs populista no s’ha discutit ni contrastat amb prou contundència. D’aquesta manera, el xovinisme s’ha acabat normalitzant i, fins i tot en alguns casos, per càlculs electorals, els mateixos socialdemòcrates, liberals i conservadors han acabat apropiant-se d’elements del discurs xenòfob, com contemplar l’arribada de refugiats com una amenaça: “no hi ha lloc per a tothom”, i mostrar-se favorables al tancament de fronteres. O defensar que l’arribada de refugiats té efectes en els pressupostos i en les polítiques socials que afecten els ciutadans dels seus respectius països.
El que estem veient ara, doncs, aquesta crisi humanitària que posa els pèls de punta, és l’efecte directe de no haver combatut amb prou contundència les propostes migratòries dels xovinistes. Els vells partits no han sabut adaptar la comunicació de les seves propostes als nous canals i al nou públic, de manera que s’ha acabat creant la percepció que les úniques idees clares sobre migració són les profundament xenòfobes. I, finalment, part d’aquestes tesis han acabat arrelant en els votants i representants dels vells partits tradicionals. En conjunt, es pot dir que tot el discurs migratori s’ha desplaçat cap a la dreta més extrema. La repressió a Grècia ha posat en evidència la hipocresia de la UE i la seva retòrica d’una Europa solidària i defensora dels drets civils i ha demostrat que, a la pràctica, adopta la mateixa política migratòria que defensa l’extrema dreta: la repressió xenòfoba.
