La setmana passada, com ja sabeu, al Parlament de Catalunya, alguna cosa es va trencar definitivament. La confiança, que ja es trobava en estat de descomposició, patia l’últim embat i provocava les escletxes més greus en el vaixell: un avançament electoral, amb una data encara per determinar.
Vaig estar present durant tot aquell Ple que em va omplir de vergonya i d’absoluta decepció. Encara intento entendre, sense èxit, què va portar a Torrent i als diputats d’ERC a no recolzar l’escó de diputat del president Torra. Sabrià i companyia van argumentar la seva posició insistint que ‘’s’havia de preservar la seguretat jurídica, la validesa i l’eficàcia de les decisions del Parlament’’. I jo els pregunto… Quanta seguretat, validesa o eficàcia se’ns garanteix quan totes aquelles lleis, resolucions o mocions transcendentals aprovades per la cambra han estat suspeses i anul·lades per la mal anomenada ‘’justícia’’ espanyola? Ja em responc a mi mateix, CAP NI UNA.
Que no entenen que la nostra seguretat només es pot assegurar amb la independència? Sóc un simple estudiant, però crec que fins i tot un nen de primària ho tindria clar. Alguns diuen que no estan per la desobediència simbòlica, però són els primers que l’exerceixen. El dilluns de la vergonya n’és un clar exemple, però també la plantada al Rei que, tot i ser una bona posició, és completament insuficient. Només faltaria ser conseqüents i lleials al mandat de les urnes i abandonar aquesta desobediència simbòlica que diuen no seguir per passar a la real i efectiva, que és la que ens importa més.
Però no, es fan trampes al solitari amb aquests simbolismes insuficients, però de retruc també malmeten la confiança dels ciutadans envers les nostres institucions. I, sincerament, estic cansat que la direcció d’ERC vagi a la seva mentre la repressió continua i segueix polvoritzant drets fonamentals. Estic cansat que, a més, amenacin que prendran les seves pròpies decisions si Torra actua unilateralment quan aquests porten mesos amb aquesta mala actitud deslleial, al marge de la resta de mortals. Tant és així que el propi conseller a l’exili Toni Comín ha dit sense pèls a la llengua que ell no ha abandonat ERC. Ells l’han abandonat.
I és que un dels problemes més grossos que veig en tot plegat és que algunes persones que actualment ocupen càrrecs de responsabilitat institucional han estat vençudes no només per la por a la repressió imparable de l’Estat espanyol sinó sobretot i especialment vençudes per la seva pròpia covardia. I aquesta afirmació la sostinc no només per les personalitats d’ERC sinó algunes de la mateixa JuntsxCat. Jo, humilment, els demano que pleguin, facin un pas al costat i deixin el seu lloc vacant per a algú que sí estigui disposat a arriscar-ho tot, fins i tot la pròpia llibertat, per conquerir la República catalana de les oportunitats i el progrés social que molts anhelem, somniem i desitgem fer realitat ben aviat!
Mentre la covardia s’ha fet forta en les nostres institucions (salvant algunes dignes excepcions) molta gent ens mantenim als carrers i ens enfrontem a aquella mateixa repressió que tant temen alguns polítics. Tan es així que aquest 5 i 6 de febrer jutgen a persones valentes, entre aquestes hi ha amics, companys i germans de camí als quals els hi he d’agrair la seva fortalesa. El seu únic ‘’delicte’’ és haver-se assegut a les escales del símbol de la repressió i la autocràcia espanyola a Catalunya: El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
No sé si milers de catalans encara no saben si tornaran a votar ERC, però tinc la plena certesa que jo no. Mai serà una opció per a mi aquella que la seva estratègia sigui portar la contrària mentre deixa als seus companys a la intempèrie.
A Junts per Catalunya també l’hi caurà alguna pedra, perquè és indigne i irresponsable que encara no s’hagi redreçat aquest espai ideològic. De la mateixa manera que va ser molt vergonyós que la direcció del PDeCAT s’apropiés de la marca JuntsxCat, en el seu moment encapçalat per la Marta Pascal. Arribo a la conclusió que aquesta mena de deslleialtats, entre d’altres, han complicat que aquest espai es solidifiqui i consolidi i a més, també m’han convençut que no hi haurà gaire camí a recórrer mentre aquest PDeCAT segueixi existint.
Amb el futur encara incert, només puc dir que tenim els lideratges adequats i molts més que poden aparèixer, però ens manca una bona estructura unitària que ens faciliti la via. En això ERC porta avantatge, s’ha de dir molt clar. I per això estic segur que la Crida Nacional per la República és la millor eina per sortir d’aquest atzucac on ens han ficat les batalletes internes.
Sabem del cert que hi haurà pressupostos per al 2020, però amb eleccions a la vista queda claríssim que tot plegat és un guirigall. I ens hem de posar a treballar per arreglar-ho abans que arribin les urnes als col·legis electorals. Sí, la unitat està malmesa especialment per la desunió estratègica i aquests comicis han de servir per a reteixir-la si volem assolir la plena llibertat.
A tots ens preocupa el país i la seva gent, per això cal, sobretot, que cada actor polític independentista expliqui molt bé que proposa per a Catalunya i quina és la seva estratègia per assolir la República Catalana en la propera legislatura. Sense trucs, sense excuses i amb total sinceritat amb la condició que se segueixi el pla estratègic (rupturista o pragmàtic) que hagi obtingut la majoria del recolzament a les urnes.
Alea jacta est! (la sort està tirada)
