El Cant dels Ocells ressonava dissabte a Marina en un ambient de certa tristor. Era una manifestació on molta gent, sobretot els més joves, s’hi sentia estranya. Fins i tot l’himne català, esmorteït, no transmetia cap mena d’il·lusió. Photocall i passadís pels polítics, una horeta de reivindicació i a cap a casa. Malauradament, aquesta mena de grans manifestacions s’han convertit en un ritual passiu i domesticat. Semblava que les Marxes de la Llibertat, molt més atractives i potents, quedessin ben lluny.
Molta, moltíssima gent, però, va enfilar cap a Via Laietana. Allò semblava un altre planeta. Es respirava il·lusió, rauxa i futur per tot arreu, amb una mobilització totalment rejovenida, però també amb presència de gent de totes les edats. Venint de Marina, allò era com una dosi en vena d’alegria i optimisme. Aquí no hi havia parlaments, ni escenaris ni pretesos pastors de cap ramat obedient, era la societat civil valenta i autoorganitzada, sense cap lideratge. Els pocs polítics presents, bàsicament de la CUP, Demòcrates o de l’entorn de Primàries, no tenien cap rol protagonista ni molt menys es feien selfies a cap passadís.
Però una cosa que cridava l’atenció, i que s’ha anat repetint en aquestes dues setmanes de revolta, és l’heterogeneïtat de les persones mobilitzades. Gent d’ideologies diferents però unides en la necessitat de plantar cara a la repressió i la injustícia espanyola. Independentistes de nova fornada, potser des de fa només 15 dies, o persones simplement antifeixistes que veuen que l’Estat espanyol és més irreformable que mai, i que cal explorar noves vies. Gent amb la bandera republicana espanyola cridant “Fora les forces d’ocupació” a una policia que apallissa als seus amics, veïns o coneguts. Joves que veuen un futur ple de precarietat, injustícia i crisi climàtica, i que creuen que ha arribat el moment de lluitar contra les estructures que ho permeten i alimenten. Gent unida en la idea que cal un canvi dràstic, començar de zero i crear una societat realment democràtica allunyada de l’Espanya (post)franquista. I consens, renovat, en què la República Catalana és potser la darrera oportunitat per a aconseguir-ho. O almenys intentar-ho.
I davant d’aquest potencial increïble, la resposta i error històric del Govern d’ERC i JxCat ha estat criminalitzar al jovent i alhora reprimir-lo, en plena connivència amb Marlaska i les clavegueres de l’Estat. Dissabte es van tornar a viure escenes de tota mena d’abusos policials, però alerta, també de molta gent que cada cop està perdent més la por.
I mentre alguns partits ens venen el fals mantra que cal aturar-nos i ser submisos per a ampliar la base, la realitat demostra que és justament quan t’enfrontes a l’opressió amb valentia i il·lusió el moment en què el moviment independentista i republicà creix i s’amplia. Tant si és al recer d’una escola defensant una urna o al caliu d’una barricada protegint a la teva gent.
Sí, les Marines també són útils i tothom ha de tenir el seu espai, però ens calen moltes més Urquinaones i Vies Laietanes. I cada cop ser-hi més.
