“Buenos días.
Sin novedad en el frente,
este lunes – que milagrosamente
coincide en el calendario –
seguimos con la operación Balmis”.
General Villarroya (23-03-20. La Moncloa)
Els militars i la policia tenen un paper molt destacat en la gestió que s’està fent de la pandèmia de la covid19 a l’estat espanyol. Les rodes de premsa governamentals s’han omplert d’una retòrica bèl·lica i nacionalista desesperant. Es parla del virus com un invasor extern al qual s’ha de combatre amb disciplina militar. Comunicativament, se’ns transmet que la labor dels militars i la policia té una importància vital en aquesta pandèmia. I això té conseqüències directes en el comportament dels ciutadans.
Quan els cossos militars i policials ens demanen col·laboració ciutadana, no ens demanen només que els alertem de situacions manifestament irresponsables que atemptin contra la nostra seguretat. No ens demanen només que ens quedem a casa, sinó que també volen que delatem el veí que ha anat a la farmàcia més llunyana o al que ha pujat al terrat amb la tassa de cafè. Amb mentalitat militar ens comminen simplement que denunciem qui s’ha saltat les regles. Obediència cega. Sense tenir en compte cap altra consideració. Així, les xarxes socials s’omplen de vídeos de veïns celebrant agressions policials a vianants i de relats de metges que tornen a casa després de jornades maratonianes insultats des dels mateixos balcons que els aplaudien a les 20h. És esfereïdor veure els delators amb el pit inflat. Gent que no vol diferenciar entre el veí que fa una festa a casa i el veí que pateix ansietat i necessita sortir a prendre l’aire. Els delators es repengen a l’ampit de la finestra a cridar a tothom que passa i se’n van a dormir cofois, amb sensació del deure complert.
L’estat policial, doncs, ja no es troba només al carrer, sinó que ha entrat a les nostres cases bo i posant en evidència la manca d’empatia d’alguns dels nostres veïns. Què empeny a una persona a cridar i insultar a una altra perquè està caminant pel carrer sense posar en risc la seguretat dels altres? Què en traurà més enllà de la pròpia satisfacció d’haver amargat al vianant en qüestió? Sembla evident que aquests delators troben irrellevant les condicions personals de cada u. I això fa posar la pell de gallina.
Aquestes escenes, que podrien semblar anecdòtiques, recorden els relats sobre l’ambient que es respirava a la rereguarda durant la Guerra Civil. A molts ens costava entendre com un conflicte nacional havia portat la guerra als pobles on, de cop i volta, les disputes del dia a dia es convertien en delacions i cunetes cavades a mitjanit. Pensàvem que eren situacions que no es podrien repetir mai més però ara, això, ja no ho podem tenir tan clar veient la rapidesa amb què molta gent s’ha posat, amb motivació roïna, la gorra de policia.
El govern espanyol està utilitzant la retòrica militar i policial per afrontar una pandèmia, en lloc de fer valdre les cures, la sensibilitat i la comprensió. Al segle XVI, es va posar sobre la taula una idea que equivocadament se sol atribuir a Maquiavel: “El fi justifica els mitjans”. I no és així. L’estratègia policial i el foment de la delació no és precisament la més efectiva per parar l’expansió del virus. I, per contra, sabem segur que un cop la mentalitat policial s’ha apoderat del carrer i ha entrat a les cases, caldrà fer molta feina perquè retorni i es confini a les casernes i les comissaries.
