Potser sí que la independència no es farà des del Parlament de Catalunya, ni es declararà des de la presidència del Palau de la Generalitat, ni pujant o baixant banderes. Potser sí que Catalunya està més a prop d’una independència efectiva econòmica que lluitant entre “guerrilles” de bons i dolents de l’imperi contra l’última colònia.
Potser sí, pot ser que les infidelitats entre socis de Govern no tindran importància si algun Estat important al món ha decidit que Catalunya ha de ser independent, també pels seus propis interessos. Potser sí com diu Duran Pich, “els diners”, els fons d’inversió, que són els que mouen el món, decidiran quan i com serem i viurem els catalans.
Malgrat totes aquestes reflexions, hipotètiques totes, més possiblement falses que certes, haig de dir que avui em sento orfe, de lleialtats, de legitimitats, de dignitats i d’honradesa de partits que durant anys vaig votar.
Intento fer memòria per sentir-me forta de nou i amb ganes de lluitar i retrobo entre els meus records un moment on sí que em sento digna: haver estat uns segons davant del Molt Honorable president Quim Torra. Recordo que ens vam mirar als ulls i em va donar la mà en entrar a un acte en contra de la presó dels nostres polítics fa un any a plaça Catalunya. En aquell moment, vaig percebre que aquella mirada, amb un punt de tristesa, era la d’un home sincer molt allunyat del que entenem per un polític professional. La mirada d’un representant públic sense fílies ni fòbies, que intentava fer allò que li demanava el poble i que ara marxa perquè no ho ha aconseguit i no el vol trair.
Segur que dilluns, després de l’espectacle dantesc al Parlament, hagués tirat pel dret i potser algú ahir li va parlar a peu de replà i li va dir que frenés. Mal assessorat, o no, li devien demanar que potser era millor baixar un esglaó per no crear tal daltabaix amb el soci (que ho haurà de tornar a ser després de les eleccions) per evitar mals majors.
Queda feina a fer fins a les eleccions MHP Torra, però li faig un espòiler, potser, només potser, no caldrà l’autonomia catalana, potser algú ja ha decidit que Catalunya serà un estat independent en forma de República. El poble parlarà.
