Fa uns dies la diputada Laura Borràs recordava des del “faristol” de Twitter que Junts per Catalunya, malfiant-se de les promeses d’una de les versions de Pedro Sánchez, no va investir l’actual president del Govern espanyol. Un dirigent de qui hem descobert que té opinió “camaleònica”, una habilitat molt més sofisticada que la d’aquells que tenen “opinió penell”. I m’explicaré. Els que canvien d’opinió depenent de des d’on bufa el vent són oportunistes que juguen a favor seu el canvi de direcció de les coses. En canvi, qui té una opinió camaleònica és capaç de vestir-se del color de l’entorn. Si cal és lila Podemos o taronja Ciudadanos i, a més, pot mirar amb un ull què faran amb els seus vots per als PGE els de Bildu, ERC o PDeCAT i amb l’altre els de les “líneas naranjas”, amb Arrimadas a capdavant.
Aquesta capacitat mutant, que serveix per exemple al coronavirus per sobreviure, també s’ha demostrat molt útil en política. No sé si en el seu llibre “Manual de resistència” Pedro Sánchez hi té algun capítol que en faci referència, però hauria de plantejar-se incloure’l en la reedició. L'”opinador camaleònic” no fa seva una opinió d’altri sinó que ens ven la mutació del discurs com una nova situació construïda per ell. De tal manera que es compleix que, passi el que passi, és una mena de visionari en possessió de la raó.
Per això, sort en tenim dels nostres diputats i diputades a Madrid, que en guarden testimoni d’aquests canvis de pell. Inclosos aquells que han hagut de patir la humiliació, com deia molt encertadament la Míriam Nogueras, de ser els que han apuntalat amb els seus “votos patrióticos… estos presupuestos de país”, cito el Twitter del PSOE. Això de la humiliació no és una cosa que puguem pensar que afecta només els membres d’Esquerra Republicana de Catalunya o de les altres formacions que s’han trobat enmig de la celebració del PSOE. De cap manera. Perquè, com en la violència masclista, si ens toquen a una, ens toquen a totes. Un tancament de files que hauríem d’aplicar també en els casos de repressió. Per tant, i recuperant l’esperit de l’1-O, lamento el cop d’aquesta humiliació com si l’acabés de rebre personalment.
També és humiliant el que han fet amb les preses i presos polítics. Des del Tribunal Suprem, aplicant el dret penitenciari de l’enemic o des de l'”Asociación de Fiscales” que, mentre en el tuit fixat en el seu perfil diuen que fa 40 anys que defensen la imparcialitat del Ministeri Fiscal i els valors constitucionals, fan un tuit dient “bravo” al pronunciament del TS i un altre recollint amb una clara falta de dignitat professional el titular “Junqueras se tomará el turrón en Lledoners”. Per cert, l’Asociación de Fiscales, de quién depende?
I és humiliant escoltar la vicepresidenta del Govern, Carmen Calvo, dient que els indults demanats en favor dels presos i preses polítics es decidiran “quan toqui”, com si el temps no fos un factor prou important per qui està entre reixes, lluny de la família. En la mateixa línia del ministre de Justícia Juan Carlos Campo, quan deia recentment i respecte de la resposta als indults “no sentiré que esté incumpliendo nada si finalmente es a principios del año próximo”.
Doncs apa, a veure com el camaleó comença a posar-se vermell… Que allà a Madrid arriba el Pare Noel!
