En un món exclusivament digital, sense paper, les grans companyies que argumenten que eviten la tala indiscriminada d’arbres, que treballen per evitar el canvi climàtic i ajudar als moviments ecològics en la lluita contra la desforestació, resulten ser les multinacionals dels diners. Els bancs ara ens venen com espais de llum i de color i on amablement treballen al teu servei perquè no tinguis cap mena de molèstia. Un esportista d’elit t’explica tots aquests avantatges mentre ell i els seus diners són en un paradís fiscal, suposo que en un compte al costadet del compte del directiu del banc que li ha encarregat el vídeo de l’espot publicitari.
Ja sabem que el món és un mocador, i sobretot sabem que les llàgrimes les provoquen els mateixos que ens venen els eixuga-nassos. Cap ciutadà és incrèdul, i ja sap que els bancs no treballen gratis. De fet, cap empresa no treballa gratis, però una altra cosa ben diferent és la manera com s’ho cobren, d’on treuen el rendiment. Ara mateix, per exemple, personatges com Mr. Burns, dels Simpsons, semblen caricaturescs. No dic que no n’hi hagi, que n’hi ha, sinó que ja no s’exposen a la llum pública. Ara són fons d’inversió sense fisonomia, perquè no és rendible posar cares a l’esclavatge, que és cap on ens estan enviant. Ja els hem venut la nostra ànima, tenen totes les nostres dades públiques i privades, i ja no tenim cap possibilitat de treballar en diners físics sinó que tot passa per transferències. Aquesta és la clau de volta. Un cop ja estàs dins de la xarxa, perquè cobres a través del banc, pagues a través del banc, i és el banc l’amo de les teves dades físiques i psicològiques, llavors és quan et pot collar més la soga al coll, de manera classista i manipuladora obligant els clients i et fa pagar per tenir un compte sobre el qual, irònicament, ja gairebé no ni treballa ningú i tota la feina la fan els algoritmes.
Doncs ara haurem de pagar, de moment, més de 8.000 prejubilacions a persones de quaranta anys. I que els bancs són les úniques empreses a qui els països paguen perquè ens puguin robar als més necessitats, mentre que, als partits polítics que governen, els perdonen els deutes que van adquirir abans d’arribar al poder.
Ara que ja ho tenen tot, ara en volen més i, per no cobrar comissions, exigeixen que o bé els omplis la butxaca amb diners que ells no controlen, per si els tens guardats en un altre lloc, o bé que et creïs un deute, paguis un préstec o que et facis una assegurança del que sigui. Si us hi fixeu, això no deixa de ser un estat d’alarma econòmic continu on, si et mous de la línia, del toc de queda, t’imposen multes (comissions) per un tub.
Fins i tot ho fa hisenda, segur que t’ho han fet algun cop, quan no tens ni un duro i has tingut una errada fent la declaració de renda. Primer et fan pagar allò que no tens i et posen una multa dient-te, això sí, que si després tens raó, t’ho tornaran, però el 99% de vegades ens porten cap al delirant silenci administratiu que vol dir que, tot i tenir raó, com que no tens diners per pagar un gestor i o un advocat, no pots apel·lar i acabes o bé al cementiri dels cabrejats o bé a la resignació del pobre.
I en això estem. I no us dic res si ara mateix ets un ancià, acabat d’enviudar, amb nul·la capacitat per ser autònom, la xarxa de números i codis i, si tens sort i cobres una pensió minsa, els voltors, que sempre hi són, només et respondran la trucada si veuen que hi poden fotre cullerada als pocs diners que tinguis.
