Democracy dies in darkness (“la democràcia mor en la foscor”) és el lema del diari nord-americà The Washington Post. Va ser introduït pel periodista Bob Woodward el 2007 en un article on criticava l’opacitat del govern. L’any 2016, en un context en què els atacs dels polítics vers els mitjans de comunicació eren cada cop més freqüents, el Post va acabar incorporant la frase com el seu lema oficial. Pocs diaris poden lluir orgullosament un lema com aquest, i és que el Post se l’ha guanyat a pols amb el seu paper destacat en la desclassificació de documents crucials, com ara en la guerra del Vietnam o amb la seva investigació i cobertura informativa del cas Watergate.
La força del lema Democracy dies in darkness és la seva capacitat de síntesi dels efectes pràctics que té una crisi governamental i institucional. La primera reacció d’un govern entre les cordes és l’apagada informativa i la mobilització dels seus periodistes afins. D’aquesta manera, deixen d’informar amb transparència i intenten crear un clima de confusió que dificulti la priorització dels elements realment importants. La crisi del coronavirus a Espanya n’és un clar exemple.
En una crisi tan greu com la que estem vivint, la manera com els polítics es comuniquen amb la ciutadania és vital. Les comunicacions governamentals han de crear i mantenir la confiança. Perquè la gent espera que la seva informació els orienti per poder gestionar les seves expectatives. Quan aquesta comunicació és bona, ajuda a gestionar la situació. Per contra, si no és així, es crea confusió i es genera una pèrdua de confiança en els responsables polítics i un augment de les pors.
En un inici, la gestió de Pedro Sánchez va ser molt qüestionada. Però en lloc de canviar d’estratègia comunicativa i fer compareixences més curtes, més clares i coherents per allunyar la por, el president espanyol va anar cedint protagonisme a les rodes de premsa. Sánchez va deixar de fer anuncis curts, clars i contundents per allargar les seves compareixences en una espècie de discurs emocional d’autoajuda desdibuixant-ne el missatge polític. Més d’una vegada les informacions importants arribaven des de la premsa minuts després d’una compareixença on el president espanyol no havia explicat la mesura en qüestió. Aquests rumors no eren confirmats i explicats oficialment pel govern fins al cap d’una bona estona, per tal d’evitar que la seva imatge es veiés encara més qüestionada. De fet, seguint aquesta lògica, s’entén el paper destacat que tenen els militars a les rodes de premsa. No és casual. El govern vol mostrar que està fent tot el possible i posa tots els mitjans al seu abast per combatre la crisi generada pel coronavirus. Saben que la Covid-19 tindrà greus repercussions econòmiques i polítiques, de manera que dediquen una bona part dels seus esforços comunicatius a preparar el terreny per poder justificar la seva bona gestió quan hagi passat l’actual brot. L’estratègia comunicativa basada en la confusió dificultarà la crítica fonamentada i l’adjudicació de responsabilitats posterior.
La nebulosa informativa creada pel Gobierno es combina amb el bombardeig d’informació deshonesta de tots aquells mitjans que només valoren la quantitat de l’audiència i no la veracitat de la informació que ofereixen. L’estratègia governamental es materialitza en multitud de cobertures poc rigoroses del coronavirus que augmenten la sensació d’histèria sense donar cap informació útil. Paral·lelament, els periodistes afins al Gobierno es mobilitzen urgentment justificant el que faci falta i afegint més veus a l’olla de grills en què s’ha convertit la premsa aquests dies.
Així, s’escolten diferents missatges i es fa difícil saber quin punt de vista, quines accions i quines recomanacions s’han de seguir. La confusió és general. Els ciutadans sobreinformats, però mal informats, segueixen les notícies del coronavirus com si fos un partit de futbol: “Torra vol aprofitar per independitzar-se mentre deixa morir els avis a les residències” v.s “Sánchez no ha tancat Madrid perquè és espanyol i Fernando Simón és un pobre inútil que no sap res.”
En aquest context de crisi, els periodistes haurien de ser l’últim baluard de defensa dels ciutadans, sobretot quan el govern fomenta la confusió. És precisament en moments com aquest que s’ha de tenir clar quin és l’objectiu de la informació, i ignorar els cants de sirena de les xifres d’audiència. La fiscalització crítica de l’actuació governamental en un moment difícil com l’actual és una responsabilitat ineludible. El no qüestionament de les mesures i l’adhesió acrítica al govern és el primer pas perquè la democràcia mori en la foscor.
