Resposta a l’article de Josep Maria Vall.
“Octubrisme”: Només faltava que del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, en el qual moltes persones s’hi van jugar, literalment, el físic, en vulguin generar un terme amb intenció sorneguera i pejorativa.
Això és el que ha fet Josep Maria Vall en l’article “L’octubrisme”, que subtitula, textualment: “L’independentisme guanyador ha de desemmascarar d’una vegada per totes les fal·làcies octubristes”.
Un article que vindria a condensar l’actual línia política d’ERC i el seu entramat mediàtic. De fet, fins i tot en el mateix article ens recomana els llibres d’en Francesc Marc-Alvaro, Carles Mundó, Jordi Muñoz, Enric Marín, d’en Tresserras, d’en Junqueras i la Marta Rovira. Ple al quinze, sens dubte.
Anem, però, a destil·lar l’article i aquestes suposades fal·làcies. El que més sobta és que Vall es queixa del fet que el passat 1 d’octubre els manifestants ataquessin al govern català i donessin com a “totalment vàlid i vinculant el referèndum de l’1-O”.
Ja sabem gràcies a l’afer Oriol Mitjà, entre d’altres, l’al·lèrgia que provoca a cert partit les crítiques cap al Govern, un fet que hauria de ser normal en qualsevol societat democràtica. Però a banda d’això, sembla que s’hagin oblidat que l’1 d’octubre no era cap embat, ni una mobilització, ni cap performance, sinó que estava subjecte a les Lleis de Transitorietat i del Referèndum, Llei 19/2017, que determinaven que l’1 d’octubre era vinculant i els terminis per aplicar-ne els resultats. Així doncs, és del tot comprensible que els ciutadans critiquin el trencament d’aquell compromís, i encara més que critiquin a qui vulgui fer oblidar o folkloritzar aquell referèndum que tanta suor, llàgrimes i sang va costar.
Vall ho justifica dient que els mateixos observadors internacionals van dir que el referèndum no complia els estàndards internacionals per la violència policial i les circumstàncies en les quals es va celebrar. Però això torna a ser fals o una veritat a mitges, ja que aquests mateixos observadors van dir que la violència policial “havia reforçat els resultats de la votació” i que depenia dels polítics aplicar-ne, o no, el resultat. Val a dir, a més, que en política internacional no es regeix, ni de bon tros, per aquests suposats estàndards internacionals, sinó per la capacitat i la voluntat de controlar el territori.
Es podria discutir sobre si és necessari, positiu o viable fer un altre referèndum, ja que el momentum d’aquell 1 d’octubre es va perdre. O com generar un momentum alternatiu a un referèndum, tot aplicant el que el poble català ha determinat. Cal definir un full de ruta i una estratègia unitària de l’independentisme real. Ara bé, res d’això ha d’anar lligat a termes on Vall i ERC s’hi aferren per a justificar la seva inacció i manca d’estratègia independentista, com el “cal eixamplar la base”.
I és que justament la deriva actual d’ERC i la seva estratègia de la “desescalada” no només no estan ampliant la base, sinó que l’estan reduint, tal com demostra l’evolució de les enquestes del CEO. No cal ser cap analista polític per entendre que reduir el conflicte, renunciar i allargar en el temps una aspiració n’acaba disminuint el seu suport.
Diversos dirigents d’ERC ja han apuntat per on van els seus trets: Gestionar l’autonomia i deixar per una altra generació la lluita per la independència.
Per tant, per molt que Vall parli d’independentisme guanyador o seriós, res d’això existeix en l’estratègia actual d’ERC. De fet, la seva estratègia actual no és independentista, sinó que està basada exclusivament a millorar els resultats electorals del seu partit.
Però perquè aquest gir cap a l’autonomisme sigui acceptat per l’àmplia majoria de la ciutadania independentista, primer cal fer oblidar aquell 1 d’octubre, l’acte d’empoderament i llibertat més potent dels darrers anys i, sobretot, buidar-lo de significat i del seu motiu principal. Si defensar la seva legitimitat és ser octubrista, doncs serem octubristes amb orgull.
