La justícia planera va fent. Lenta com sempre. Com tothom, anem fent. Procura arbitrar la convivència. Ens ajuda a resoldre faltes, conflictes o delictes. No és perfecta, comet errors. Als Estats Units existeix el programa “Innocent Project” que lluita per alliberar persones innocents. A finals d’agost, Robert Duboise va abandonar una presó nord-americana després de passar més de trenta-set anys darrere dels barrots acusat de violar i matar una noia de dinou anys a Tampa, Florida. Van trobar algunes mostres que es creia que s’havien perdut des de 1983 i que li han permès, després de comprovar-les amb el seu ADN, trobar-lo no culpable. Va anar a la presó a l’edat de divuit anys, ara en té cinquanta-cinc. Errare humanum est. A tothom li pot passar, tots som de carn i ossos.
Hi ha una altra justícia, la fanatitzada que es pretén imposar per la força. La que coneix la Veritat i el Bé. No dubta, no necessita proves, les fabrica. Té certeses, ardor guerrero i dogmatisme: la seva fe és la seva ignorància. Els lletrats que l’exerceixen esdevenen presoners del que creuen la seva llibertat, són servents de la barbàrie. Com més Superior, Alt o Suprem és el Tribunal o l’Audiència més temptats de creure’s posseïdors exclusius de l’Absolut. Són fonamentalistes, terroristes contra els Drets Humans, la Democràcia i la més elemental separació de poders amb la boca plena de viure en un Estat social i democràtic de dret.
Hi ha fiscals que opinen sobre com ha de ser la Justícia. No soc epijuristòleg, no sé res de dret penal, però com a opinador vull aprofitar que l’Ebre passa per Zaragoza per fiscalitzar el lletrat homònim. Qui utilitza el dret penal per aniquilar els que veuen el món d’una forma diferent, els que tenen una fe cega en la llei que cal complir tant si és justa com no, esdevenen simples putxinel·lis del poder establert; són la claca aduladora de l’ombra allargada de l’autoritarisme. Tot i que errava en ser admirador de Hitler, faig cas del filòsof pacifista francès Alain: “la justícia no existeix; és per això que has de fer-la”. Cal lluitar contra tot abús de les estructures de l’estat i dels agents econòmics que les financen. Aquesta és l’obligació dels que creiem que la vida és més preciosa que la Llei (digueu-li Constitució); que la vida és més bonica que les punyetes dels Tribunals.
Estem governats per l’antipolítica judicial. La Justícia, la Llei o la Constitució són els búnquers on s’amaga el poder. Cal mantenir la mirada ferma en la defensa de les llibertats individuals i col·lectives. Com diu el pensador Comte-Sponville: “Potser la llibertat de pensament és l’únic bé més preuat que la pau. Perquè la pau, sense ella, seria l’esclavitud”. Tota cisada de la llibertat de pensament, d’expressió, de reunió ens fa menys capaços de viure amb dignitat entre humans.
Com l’esperit de l’escrit m’ha sortit una mica afrancesat us recomano la pel·lícula El oficial y el espia, 2019 de Roman Polanski. Excel·lent posada en escena d’uniformes i mostatxos militars. De forma pausada (prefereixo la tensió narrativa americana) ens ensenya com es fabriquen les mentides a les clavegueres de l’estat. El fet de ser jueu, “polaco” o català té conseqüències intrínseques. El mateix Ramon Llull hauria dit que és un exempli ben diàfan de com actuaven i actuen els trampistes, trumpistes, trompetistes de la mort. Je acuse…! Jo us acuso malpar males persones.
