En la vida es viuen diverses experiències i algunes et fan entendre com funciona el món o, en aquest cas, com funciona l’Estat l’espanyol. Per això, us explico les percepcions que em va despertar la meva visita al TS per a declarar al judici farsa.
Pots tenir tota la legitimitat del món, et pots emparar amb tota mena de legalitat que, quan a l’Estado li convé, a través de la seva evident manca de separació de poders, on tot es fa i desfà des d’un mateix lloc, te’ls vulneren.
Una justícia que demostra la part més fosca d’un Estat. D’un Estat que no se n’amaga ni demana perdó per vulnerar els drets dels seus ciutadans. Un Estat que li molesta com vesteix la seva gent. Un Estat que persegueix símbols i colors. Un Estat que no vol que se li alci la veu. I si ho fas demostra que és venjatiu.
No deixa de ser cert que la justícia espanyola vulnera els drets dels seus ciutadans. Però a més, permet que segons la ideologia que tinguis, puguis vulnerar la llei sense tenir cap conseqüència. I en cas d’haver-n’hi, segur que t’ho arreglen. Recordeu Blanquerna? Recordeu que els seus atacants van ser condemnats? Recordeu que no van entrar mai a presó? O recordeu també la sentència del TC contra la indemnització pel cas Castor que el Gobierno va ignorar?
A Espanya si ets d’un determinat color polític, la justícia et pica l’ullet, però si no, et fa passar per l’escorxador.
Pots fer escrits i emparar-te als drets que et reconeixen els diferents acords signats per l’Estat, que després trobes al davant un tribunal que ni tan sols respon a la petició ni posa els mitjans necessaris per garantir els teus drets, com el de declarar en la teva llengua.
Pots fer declaracions polítiques i sense recorregut, però l’Estat et jutjarà per delictes que no veuen en altres tribunals d’altres estats. Sí, és la diferència entre estats amb separació de poders i estats on els polítics mouen els fils per posar magistrats en els llocs que més interessen i amb unes determinades idees.
Recordo perfectament les mirades fredes i superbes quan, en l’exercici dels meus drets, vaig intentarutilitzar la meva llengua. I les maneres de burlar-se’n amb un “como?” (quan només vaig usar paraules que màxim canvia un accent o una lletra). Recordo les mirades de menyspreu per veure símbols i colors que molesten a una sala.
I en l’exercici del poder, la percepció de creure’s amo i senyor per poder fer les coses com un vol, deixant clar qui mana.
En aquests moments és quan veus que surten d’un guió marcat i s’obliden que el que fan ho es veu a tot el món. Però és igual, ells fan i desfan.
Ja s’ha pogut veure amb la sentència a Sandro Rosell. Han robat part de la vida a una persona i els és igual. Utilitzar al seu antull el poder judicial al servei d’una ideologia, perverteix el sentit de la paraula justícia.
Utilitzar un càrrec i prendre decisions amb una sensació de motivacions polítiques passa a llocs on hi ha una democràcia fràgil i hi ha encara la petjada d’un tarannà que ens recorda al passat i lluny de democràcies avançades.
Hem d’entendre que mentre siguem un poble que ho accepta i no surt unit a dir prou, faran i desfaran, castigaran i voldran humiliar a uns pocs que es posin al capdavant. Però amb un poble nombrós i determinat, la cosa serà impossible de justificar.
L’estratègia de la por els funcionarà mentre no diem prou. I per dir prou, hem de ser molts. Moltíssims. Cal que la por canviï de bàndol i aturar la fredor i supèrbia d’un Estat, d’una metròpoli, que ens dispensa el tracte d’una colònia en tots els sentits.
Prenen sentit les estrofes del nostre himne, quan ja ens recorda a qui tenim al davant. Només si som tots plegats units podrem fer realitat “l’Endarrere aquesta gent, tan ufana i tan superba”. I podrem salvaguardar els nostres drets i evitar que ens els trepitgin.
I acabo recordant quelcom que s’ha sentit molt aquests dies, però tot assajat i preparat: les conegudes mirades d’odi. Puc afirmar que les he vist, percebut i sé com són. Però no per això ens rendirem, perquè l’odi sempre cau derrotat i dóna pas a la llibertat.
Més que mai, guanyarem.
