No acostumo a pensar en veu alta, perquè el risc de parlar des de l’altell del cos pot generar tot tipus d’efectes antiinflamatoris desagradables, i més encara, per la gent obertament racista. Parlar des d’amunt fa nusos a qui escolta, i a vegades ens ajuda a comprendre coses inexplicables.
Durant les últimes setmanes, tot i raonar en veu alta i esbroncar-me amb mig món, no puc desfer un nus que m’oprimeix el pit i no em deixa dormir. Potser ja sabeu de què parlo, es tracta dels Menors Estrangers no Acompanyats, joves que tenen motius per marxar del seu país, i també motius per venir al nostre. I tenen tot el dret a fer-ho.
Els Menors Estrangers No Acompanyats són adolescents que viuen al carrer; doblegats rere els matolls a Montjuïc, en caixers, dins de garatges, sota els ponts, amagats en estacions de tren o en pisos ocupats per màfies. Sí, i si no fos suficient han arribat a un país on milers de patriotes odien públicament a les persones migrants i fan mofa de la seva desgràcia.
Em pregunto: quants menors, autòctons del nostre país, aquí a Catalunya, han de sobreviure completament sols en aquesta situació de vulnerabilitat i de perill?
Amb tot això, molts imbècils de mena els anomenen MENAS, i amb aquest acrònim els registren com a forasters perillosos; els assenyalen, els estigmatitzen i els acusen de ser just això, menors d’edat que estan absolutament desprotegits i que necessiten una ajuda urgent per no ser víctimes d’un sistema que exclou la pobresa, l’adolescència i la persona migrant: tres prejudicis en un!
Ningú hauria d’utilitzar acrònims per referir-se a la posició vulnerable d’una persona, ningú hauria de fer ús d’aquesta inflamació semàntica tan idiota per referir-se a la determinació d’algú, encara que aquesta pugui ser un desastre, com per exemple, la decisió de migrar o de quedar-se a un lloc.
Tot menor té dret a nomenar una persona responsable que el representi: no pas a un imbècil de mena o a un proxeneta, sinó a una persona responsable que l’acompanyi a defensar els seus drets, els seus deures i les seves llibertats. Si us plau: si tot menor té dret a obtenir un permís de residència immediat, així ho especifica a l’article 12.2 de la Convenció de Drets del Menor, per què tenim a centenars de joves, a Barcelona, dormint a l’asfalt? No serem nosaltres, sense adonar-nos-en, els imbècils de mena?
Per si no fos suficient, els sistemes de contenció en salut mental, – de prevenció i intervenció psicològica – segueixen als antípodes del que un sistema d’acollida modern hauria d’oferir a una persona vulnerable. A la pràctica, observem com el paper dels professionals de la salut mental és residual, i són poques les veus que des del col·legi oficial assenyalen aquesta falta vergonyant.
Si els Menors Estrangers no Acompanyats que arriben a casa nostra són nusos difícils, nosaltres som nusos molt pitjors. Hauríem d’acostumar-nos a desfer tots els nusos en veu alta: a protegir-nos en veu alta, a defensar-nos en veu alta.
Tan de bo ens creguéssim que defensar un menor es prendre partit de la vida i la justícia de forma radical, perquè la resta són acrònims fastigosos.
