Una vegada, vet aquí que hi havia UN ALTRE imaginari regne parlamentari en el qual, durant una pandèmia, es va sol·licitar un quart estat d’alarma. Deien que era per ajudar a la ciutadania, però només servia per coartar la llibertat d’expressió, d’associació i de reunió del poble, perquè era imprescindible mantenir la gent callada mentre li robaven la feina, la salut i l’economia.
És per això que es van trobar al Castell dels Lleons totes les forces polítiques parlamentàries per votar si el President amb trastorn d’identitat dissociativa i amb el govern menys progressista de la història de l’imperi i que més retallades cíviques, morals, ètiques i estètiques ha perpetrat, pogués seguir amb la seva manipulació patològica, narcisista i egocèntrica, sense escoltar les autonomies.
Va sortir amb la vella tàctica que diu “qui no està amb mi i el meu govern és un amoral i serà el causant de milers de morts, aturats i pobres”, en una barreja d’homilia i obscurantisme prebèl·lic, que feia esgarrifar, i va sol·licitar el vot, un vot que prèviament ja havia pactat amb l’extrema dreta anticatalanista de Mis Telva, que cada cop s’assembla més a la Mortícia de la família Addams, i que pacta qualsevol cosa que es mogui, tot sigui per acabar amb la nació catalana i guanyar vots. I amb ella s’hi va apuntar el Duran Lleida basc, una barreja de capellà del seny i llepaculs pujolista, que es ven al millor postor com van fer els del 3% català i els del 33% andalús.
I comença el teatre de putxinel·lis amb l’oposició de la dreta. En Barba Azul Casado, finalment no ha tancat les seves sis primeres esposes amb clau sinó que ha regalat una abstenció al President del trastorn, mentre la bancada del govern, representada pel ministre Dormilón de Sanitat, la vicepresidenta Miss Peggy i el Presi Narcisista feien ganyotes i histriònics aixecaments de celles, mentre el vicepresident “coletas” seguia jugant on line a Joc de Trons mentre que interiorment aplaudeixen que la dreta els vingui a salvar dels malvats sediciosos i així que ja no necessiten més.
El Sr. Rufián i Lleida ha dit NO i s’han multiplicat els SÍ i les abstencions a favor del govern més autoritari de la democràcia. El portaveu d’ERiberica encara s’està preguntant per què el senyor amb cognom d’escalar posicions li ha fet el discurset “Tardà si, Torra NO”. I mentrestant, el cavaller sense espasa en una mà i amb la bíblia a l’altra, tancat entre quatre barrots, segueix preguntant: “¿Que hay de lo mío con Sánchez?”
Com podeu veure, aquest conte es pot allargar fins a l’infinit perquè d’històries de fantasies en tenim per omplir biblioteques senceres. El que em preocupa de debò és que aquests personatges, que pdien haver sortit de la pel·lícula “Alguien voló sobre el nido del cuco”, porten el nostre destí sobre les seves espatlles i això ja no és un conte sinó un malson.
Així que deixem de fer-nos pel·lícules i d’inventar contes per enganyar-nos i pensem què podem fer per sortir-nos-en, d’aquest enrenou on ens han ficat.
Busquem dins de nosaltres frases com “només el poble salva al poble” i aprenguem de “Ells aquí i jo aquí, i no m’han dat res pel camí”.
La història és nostra.
