Aquests dies estan intentant configurar un govern de “caràcter progressista”. Més ens val que se’n surtin. Segur que no acontentaran tothom, ni a mi. Posant els peus a terra, és complicat trobar una alternativa millor, pitjor sí. Em preguntava què deu ser això del caràcter progressista? Caràcter és el tret indicador de la natura essencial d’una persona o d’una cosa -estem parlant de partits polítics- pel qual és possible de diferenciar-la de les altres. En què es diferencien les dretes i les esquerres espanyoles pel que fa a la reforma laboral? La immigració? La Unidad de España? Si filem prim, podríem trobar alguns matisos però no suficients per distingir-los amb claredat.
El progressisme, com diu el filòsof Ferran Sáez constitueix una mentalitat transversal que subratlla les potencialitats emancipadores del progrés en tots els àmbits de l’existència humana. La seva identitat reposa en valors, no en programes de partit. Progresismo. Una inmersión ràpida (2017), 136 pàgines en paper – jo soc digital-, una visió sintètica, profunda i completa. Parlàvem de valors? Quins valors? A l’època contemporània, s’accepta que són els republicans, fruit de les revolucions francesa i americana, els que han marcat els ideals de progrés social al món occidental. La llibertat, la igualtat i la fraternitat (avui, solidaritat) són conceptes que els podem trobar a tots els programes de partit -que poca gent llegeix, jo no- i a tot discurs de qualsevol polític, qualsevol. Si tothom els utilitza per igual, és que ja no signifiquen res. Retòrica buida.
Per no perdre el nord, cal tenir present que els valors que cal preservar i potenciar són els que conté la Declaració dels Drets Humans aprovada per l’ONU el 1948. No n’hi ha prou en escriure’ls. El 1966 es va firmar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (PIDCP) que completen la Carta Internacional de Drets Humans. L’any 1976 es convertí en llei internacional. Espanya va signar el PIDCP el 1977 i és la base de la Constitució del 1978 “que nos dimos entre todos”. En algunes coses la història ens pot semblar que va a pas de tortuga però és l’important és que no vagi com els crancs, endarrere.
Els drets humans o els drets fonamentals són universals, incompatibles amb la superioritat d’una persona, un poble, un grup o una classe social. El seu reconeixement no depèn de factors com la raça, el sexe, la religió, l’opinió, la nacionalitat o qualsevol altra condició, circumstància personal o social. Com a inherents a la persona, són irrevocables, no negociables ni renunciables. Sabem que el paper ho aguanta tot. Cal veure aquests valors com un ideal, potser un anhel impossible d’assolir. Ara bé, tot moviment que procuri progressar cap a la seva consecució serà una millora. Tota acció que vagi en perjudici de l’ideal, serà un empitjorament de les normes que faciliten la convivència entre tots, i per tant, anirà en benefici dels privilegis d’unes poques persones, d’un estat o d’una classe social.
L’amic Ferran i el també filòsof anglès Michael Oakeshot a Ser conservador y otros ensayos escépticos (2017) coincideixen a dir que tant el conservadorisme com el progressisme són una actitud: l’estat de disposició d’un individu o d’un grup que exerceix un influx orientador sobre les respostes a les situacions en què es troba. En temes socials, els conservadors tendeixen a confondre allò que és tradicional amb l’immutable. I molts progressistes també. Per exemple la Constitució espanyola del 78, abans esmentada, només la saben canviar si els ho mana el poder econòmic – qui paga mana. Poc reconeixen la seva hipocresia quan s’oposaven al divorci, al matrimoni homosexual o a l’avortament quan eren els primers a practicar-los. El conservador té aversió al canvi, prefereix els canvis petits, limitats i lents. Però sap que la innovació implica millora. Si la convivència no es fa fàcil, cal pensar a modificar les lleis perquè les circumstàncies no fan altra cosa més que canviar.
Els progressistes, que son propensos a camuflar-se en les esquerres, tenen més pressa i estiren per afavorir els canvis. Si les innovacions són de baix cost, no hi ha massa problemes: matrimonis diversos, famílies a la carta, memòria històrica sense posar un euro. En canvi han fracassat en totes les propostes econòmiques que han fet al capitalisme per tal de minvar les desigualtats socials. A aquest li ha costat ben poc radicalitzar-se i abocar els joves al precariat, els immigrants a ser qualificats de delinqüents i als pobres o pensionistes a culpabilitzar-los de la seva inutilitat, a considerar-los prescindibles, superflus com ens va mostrar Zygmunt Bauman. També se’ls pressuposa una apertura mental envers els canvis socials: legalització d’algunes drogues, l’eutanàsia, el canvi climàtic. Encara que, a poc a poc, alguns es van imposant, només ho fan quan serveixen per recaptar més impostos amb el cànnabis; o el capital pot fer-ne un negoci rendible amb clíniques privades per a la interrupció de l’embaràs. Quan les companyies elèctriques o petrolieres facin cales amb l’energia solar, ens regalaran les plaques autoinstal·lables -s’estalviaran la mà d’obra.
La gent no està dividida entre fatxes i progressistes, bons i dolents, dretes o esquerres, sinó entre conformistes i inconformistes, entre lluitadors i derrotats del sistema afirma l‘escriptor Jordi Galves. El problema no és ni la mentalitat conservadora -que també la podem trobar en molts esquerranosos amb pedigrí-, ni la progressista. Gairebé tots som progressistes menys els reaccionaris. Davant el progrés -ràpid o lent-, només volen conservar els seus privilegis econòmics o de gènere. Més aviat volen tornar endarrere: partidaris del retrocés, la regressió, la involució. No miren a la cara, miren tort i endarrere per quedar-s’hi. Neguen les tendències de progrés i voldrien enfangar el futur en el seu passat de privilegis. Insisteixo, el nord de la lluita social és la Declaració Universal dels Drets Humans. Vigilem! Combatem, dia a dia, la involució democràtica, l’odi a l’altre i la negació del diàleg. Per cert, ja us n’heu vacunat?
