M’he escapat d’Instagram per allunyar-me de la idèntica realitat que hem dissenyat entre tots aquest estiu. Instagram s’ha tenyit de les tonalitats més turqueses de Ses Illes i de la Costa Brava. A més, l’hem farcit de paelles d’arròs, de cales, d’aigües cristal·lines, de barques i catamarans. La línia tan fina que separa les amistats més properes dels influencers ha quedat força difuminada. Sembla que la competició de qui podia trepitjar la platja més remota o penjar la fotografia més extravagant se l’ha empassada la Covid-19.
Com a usuària d’Instagram, era partidària de l’infinit scroll up per apropar-me a un contingut diferent de la meva realitat, encara que fos a través d’imatges. Però aquest estiu m’he sentit atrapada. Sí que hem promogut el turisme de proximitat però hem voltat com mosques pels mateixos racons de Catalunya. A més, ens hem declarat personatges mediàtics en un cercle de confort. Ho hem digitalitzat tot. Relacions de parella, àpats familiars, migdiades, bols de crispetes, aquell qui feia la marmota després de treballar. I em pregunto, cal digitalitzar aquesta part més íntima de les nostres vides?
He posat, doncs, el focus més enrere per comprovar si realment el contingut que compartim en aquesta xarxa social, val la pena. Perquè, què n’esperem d’Instagram? Per què pengem contingut diàriament? S’ha convertit en un hobby individual o és una finestra per compartir la realitat a l’exterior? Segons afirma el periodista Johann Hari a La Vanguardia: “Som la societat més solitària en tota la història de la humanitat”.
Sort que encara hi ha gent que se n’adona perquè com diu l’escriptora Maria Climent: “Instagram va ple d’imatges idíl·liques i Twitter de gent rabiosa perquè hi ha gent que es fa fotos com-si-no-passés-res”. Cal reconèixer que l’aplicació en si, ens enganxa i cal una ferma desintoxicació. Però el fet d’obrir-la i veure una fotografia d’un conegut, és com obrir una bossa de patates i menjar-ne una. Ja no pots parar.
