L’atomització de la noció de gènere ha posat sota la lupa el que comporten els termes de masculinitat i feminitat. Aquesta discussió, ben viva encara, ha suscitat una gran pluralitat d’argumentacions sobre el que significa la feminitat. És evident però, que els valors associats al concepte de “feminitat” han estat una construcció social històricament utilitzats per a mantenir la dona sotmesa i enclaustrada a la llar, dedicada a la vida domèstica, a la família i a les cures, tot argumentant que està biològicament més preparada, que té els atributs naturals per fer-ho, que és més sensible, més empàtica i tendra.
Mentrestant, els homes i els seus atributs suposadament masculins han dominat la vida pública. La contundència, la violència i la inflexibilitat han construït les institucions i han donat forma a unes societats on és molt més fàcil triomfar amb l’apatia i la crueltat que amb l’empatia i la sensibilitat. Els valors atribuïts a la feminitat no han tingut lloc en l’espai públic d’aquestes societats atribuint a les dones l’etiqueta d’una incapacitat absoluta de gestió.
Així, doncs, no és d’estranyar que l’arribada de les dones a la vida pública signifiqués la fi de la gestió testosterònica. El terratrèmol ha estat de tal magnitud que la seva onada expansiva encara no s’ha frenat del tot. La imatge que hem vist d’una Consellera plorant desemparada contra una paret ha estat suficient per despertar tot tipus d’opinions i tornar a posar sobre la taula un terme tan ambigu com la “feminització” de la política. La noció de la “feminitat” i el que comporta no és clara i per tant tampoc no és universalitzable. Però el terme de “feminització de la política” si que és clar en el seu objectiu: eliminar la figura del gestor inflexible i aliè als sofriments dels ciutadans.
Tot i això, l’empatia i la sensibilitat poden prendre moltes formes, però ens trobem que massa sovint es reivindica la feminitat en la vida pública únicament a través del plor. La fotografia de la Consellera Vergés és un exemple perfecte de com s’està utilitzant la figura del plor per reivindicar la sensibilitat. Es vol humanitzar el governant, però s’obliden les connotacions de desesperació i excés d’emotivitat associades al plor. És a dir, en mirar la fotografia de Vergés, en cap cas es pot percebre el plor com una cosa desitjable. Ningú no voldria trobar-se en la pell de la Consellera. Se la percep en solitud, desemparada, superada.
Aquesta imatge és tot el contrari del que transmetia una fotografia anterior de la mateixa Consellera Vergés, on la seva filla s’agafava a la imatge de la seva mare al mòbil des d’on feien una videoconferència. La fotografia et transportava a un escenari de sacrifici per part de Vergés, però també d’optimisme, empatia, sensibilitat i humanitat. Vergés entén el que moltes famílies estan passant, ella també es troba separada d’aquells qui estima, els dedica un temps de la seva jornada i somriu tendrament davant de la seva filla.
I, en la meva opinió, aquí rau la clau de l’anomenada “feminització” de la política. Són els atributs més clarament positius els que s’han de posar en valor. És complicat justificar que el plor, i la tristesa que se li associa, són atributs desitjables en un governant. Ara bé, la gestió centrada en les persones, una gestió sensible, optimista, lluny del bel·licisme; aquesta és la gestió que s’ha de reivindicar. És obvi que obrint la caixa de Pandora de les emocions en política, altrament dit “feminització”, és molt fàcil passar-se de frenada. Però posa sobre la taula un debat molt necessari com a societat, la importància de governar en positiu. I, com a dones, utilitzarem els valors que ens van enclaustrar a casa durant segles per a reformar la societat patriarcal des del seu nucli, des de la vida pública, les institucions i la política.
