“Ser antiavortista és ser pro-dona i feminista”. Aquest era el lema que presidia la manifestació ultracatòlica pels carrers de Washington D.C el passat mes de gener. L’argumentació darrere del provocatiu eslògan és que l’avortament és un símbol de domini dels homes, ja que sempre que es produeix un avortament és, suposadament, perquè l’home no vol tenir cura del fill. És a dir, les dones no tenen la capacitat natural d’escollir si volen continuar amb l’embaràs. Les ultracatòliques fan una forçadíssima tergiversació de l’argument de les activistes “pro-elecció”, cosa que mostra la seva voluntat d’expandir-se més enllà de la seva base tradicional.
El suposat “raonament” de les antiavortistes nord-americanes és un clar exemple de com d’alienades estan moltes dones. Es neguen a elles mateixes la capacitat de decidir. Entenen que ser dona només té un sentit purament biològic. No té cap altre tipus de sentit. Les dones són el mecanisme de propagació de l’espècie i res més.
Tot i això, es dona la paradoxa que a l’extrema dreta hi ha figures femenines de pes. A Itàlia, Giorgia Meloni i el seu partit “Germans d’Itàlia” no para de sumar suports, fins i tot per sobre de la Lliga de Salvini. A Espanya, Rocío Monasterio és una de les figures més visibles de VOX. I cal no oblidar Marine Le Pen, que va convertir el Front Nacional, el partit del seu pare, en un moviment de masses. I n’hi ha molts més exemples: la neboda de Le Pen, Marion Marechal, que ja fa temps que amenaça en fer-li ombra, Siv Jensen al capdavant del Partit del Progrés noruec, Pia Kiaesgaard, cofundadora del Partit Popular danès o Frauke Petry, que havia estat cap de llista d’Alternative für Deutschland.
En un camp ideològic, doncs, en què les dones són considerades poc més que una decoració per portar penjant del braç, cal plantejar-se com és possible que s’hi erigeixin dones líders amb tanta força. A més, els discursos d’extrema dreta encara es caracteritzen per un destacat to bel·licós, que sempre ha estat considerat monopoli dels homes. A parer meu, la resposta implica entendre que els votants d’extrema dreta no temen les dones. Temen les dones que volen sortir-se dels esquemes establerts.
Ser dona no vol dir ser feminista. Sembla evident però molts cops se’ns escapa aquesta premissa. Les grans opressions només són factibles amb la complicitat d’un gran sector del col·lectiu oprimit. Si l’heteropatriarcat continua tenint la força que té és perquè gran part de les dones no són realment feministes. El que totes aquestes dones tenen en comú és la negació de l’existència del patriarcat i de la discriminació sexual. I, a més, en el cas de les dones d’extrema dreta, reivindiquen un suposat orgull de ser dona, però només ho entenen d’una sola manera: per a elles, la feminitat és el que defineix la dona, en el sentit que no ha d’intentar ser igual que l’home perquè són desiguals de forma innata. Les dones no han d’intentar ocupar un lloc que no els pertany, sinó fer-se fortes al seu lloc. Reivindicar només la maternitat i les cures com a missió vital. La seva visió és tan restrictiva que neguen que les dones puguin prendre decisions sobre la seva persona. I és per això que en el marc del moviment més masclista de tots, el de l’extrema dreta i l’ultraconservadorisme catòlic, hi poden haver dones líders. Perquè no molesten. No prenen cap decisió sobre elles mateixes que s’escapi del guió que tenen marcat. Els homes masclistes poden votar-les còmodament perquè no els volen prendre els privilegis. I, a més, les dones masclistes també poden votar-les còmodament perquè no els fa qüestionar-se la seva pròpia submissió.
