Que quedi clar, el més important dels actes d’homenatge a les víctimes dels atemptats del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils són, precisament, les víctimes. El protagonisme és per a elles, per als familiars i amics. Una importància que ha de ser compartida, mai comparativa, amb la gent que des del cos dels Mossos d’Esquadra va desarticular la cèl·lula gihadista i pels serveis sanitaris.
És per això que la presència de segons quines figures que pretenen centrar les mirades, com la del monarca, mereixen la indiferència d’aquesta part de la ciutadania que no rendeix lloança a qui el 3 d’octubre, lluny de posar seny a la ceguera autoritària del Gobierno, va pronunciar un “a por ellos” institucional davant d’un retrat de Carles III on sostenia el bastó de comandament que ben bé semblava una porra.
La ignorància és el millor menyspreu, i Felip VI no mereix cap tipus d’atenció. No mana, no governa, és un titella que parla en nom dels poders fàctics i l’oligarquia de l’Estat. És una figura caduca en vies d’extinció, sense cap altra rellevància que la de representar els valors feudals i el dret de conquesta del Decret de Nova Planta.
El 17 d’agost el record ha de ser per a les víctimes, per a tota aquella gent que va treballar intensament per ajudar-les i per als qui van desarticular la cèl·lula. Un dia on no oblidem que els familiars i amics dels qui varen perdre la vida manquen de respostes que poden alleugir el dolor de la pèrdua: Per què el Congreso rebutja investigar els atemptats? Per què la figura de l’Imam de Ripoll gaudeix de la confidencialitat del CNI? Què va passar a Alcanar?
