Nota: per entendre millor aquest article, recomanem llegir els dos anteriors publicats pel mateix Joan Canadell: El final del procés és a prop i Desembre 2018: el deute pot marcar el camí. Tots els seus textos publicats a Canal República es poden consultar en aquest enllaç.
S’imaginen que el procés català no fos un problema per Europa sino, ans el contrari, fos una oportunitat per solucionar alguns problemes importants de la UE?
Europa viu un moment crític, potser més del que ens pensem. Per un costat, viu una crisi financera que té la cara visible en el deute públic (i privat) amb estats com Espanya i Itàlia al capdavant; en segon lloc, el Brexit; en tercer, la immigració. No sé veure hores d’ara com pot contribuir el cas català al problema del Brexit (em sembla que poca cosa hi podríem fer), però sí que podem ajudar a solucionar part dels altres dos problemes… m’explicaré.
Primer pensem en els actors principals que poden veure’s afectats per una independència de Catalunya (de dins cap a fora):
- Els ciutadans de Catalunya hi tenim molt a guanyar (tan els que tenim una il·lusió enorme dipositada en el procés com els que el viuen amb un rebuig extrem): assegurar les pensions, incrementar els salaris a nivells similars als que tenen a petits estats amb PIB similar al nostre (com Holanda o Dinamarca) i millorar el benestar social.
- Els ciutadans espanyols, siguin més o menys demòcrates, valorarien que l’Estat espanyol es reformés definitivament i abandonés el model de creixement basat en l’increment del deute. Avui cada espanyol és solidari amb el deute de l’Estat: li afecta en uns 25.000 euros (oficialment, ja que sembla que realment s’acostaria més als 35.000 euros), que són impagables per aquesta generació que cada cop veu com els salaris son més baixos.
- La Unió Europea, que tot i preferir la integritat dels estats actuals veu com els petits ben gestionats funcionen cada vegada millor. Mentrestant, els grans estats no federals no acaben de trobar el seu encaix en una economia global cada vegada més competitiva. Per complicar-ho més, el lideratge mundial és totalment inestable i amb canvis d’escenaris constants entre EEUU, Rússia, i la Xina. Si Europa segueix encallada, acabarà quedant enrere.
Com pot doncs, afectar la independència de Catalunya a aquests dos problemes (deute i immigració) i suposar un win-win-win per a les tres parts en joc?
És evident que la Catalunya independent haurà de contribuir de forma directa per fer menys feixuga la càrrega del deute espanyol. Seguint com fins ara, ja es veu que per molt dèficit fiscal que patim l’Estat se segueix endeutant perquè no ha volgut (o sabut) canviar de model. Amb la fi de la compra de deute per part del BCE a final de 2018, la situació passarà a ser greu o molt greu. Catalunya pot assumir (a canvi de la independència) un percentatge de deute superior al que li tocaria per població; fins i tot podria assumir durant uns anys una part important dels interessos (es compensarien amb el dèficit fiscal actual).
Aquesta mesura, però, no seria una solució suficient per calmar els mercats: hauria d’anar acompanyada d’una reforma clara del model espanyol. Al meu entendre, aquesta hauria de passar per la industrialització d’una part important de la península. Em refereixo a industria intensiva en mà d’obra, com la que actualment s’està produint al nord d’Europa (Txèquia, Polònia, etc.) o fins i tot a Àsia, però que amb salaris prou baixos tindria sentit que es produïssin a Espanya (sobretot si hi hagués un alt nivell d’immigració disposada a treballar per salaris baixos però amb condicions europees).
Aquesta opció té moltes més derivades positives del que pugui semblar a primera vista:
- Europa millora la balança comercial amb Àsia, (la Xina, sobretot) i es reequilibra una Europa central de primera velocitat (Catalunya inclosa) amb uns extrems nord-sud de segona velocitat (però amb expectatives de futur).
- La immigració suposa una reducció de l’edat mitjana de la població i, per tant, millora la piràmide de les pensions.
- Genera ocupació, i per tant augmenten les cotitzacions socials. Són ingressos que permeten assegurar el pagament del deute encara que sigui a mitjà termini.
- Dona sortida a una part important de la immigració europea, evidentment introduint amb tots els controls que calgui. Esdevé sens dubte una millor sortida que passar el problema a Turquia.
- L’economia catalana també viuria aquesta transformació en positiu canviant cada vegada més i de manera natural al model basat en l’economia del coneixement i de l’alta tecnologia. Aquesta transformació ja està tenint lloc des de fa uns anys, i de fet semblaria que les múltiples inversions estrangeres que han arribat aquests darrers mesos encaixen perfectament amb aquest model.
Tot això pot semblar molt bonic però molt complicat alhora, però només vull recordar que Grècia va fer un canvi sobtat dirigit des de Brussel·les i en pocs mesos (en contra del que havia decidit la seva població, per cert), i també Itàlia va veure com li posaven un executiu tècnic amb un timó dirigit des de la UE. Espanya es va resistir, acceptant una modificació de la Constitució que deixava desprotegida la seva població, i va allargar un problema que ara caldrà solucionar definitivament.
La clau de tot plegat és: com es posa en marxa, això? Jo relataré un escenari possible per a facilitar la reflexió. A partir d’aquí es poden pensar múltiples variants.
Imaginem que Pedro Sánchez acaba comprant aquesta idea. És jove i vol passar a la història com el president que va modernitzar definitivament Espanya. Té un parell d’ossos molt durs de rossegar, PP i C’s, a més de tots els mitjans de comunicació. Però que passarà si després de l’estiu la UE comença a dir que l’Estat espanyol ha de fer una reforma econòmica en profunditat, que les pensions i els salaris dels funcionaris no es poden assegurar perquè el BCE no pot comprar més deute i els mercats capten que la situació és crítica? Sumin a això la sortida a la llum de més casos de corrupció (hi són) que demostren el que tots intuïm, i la gent pot començar a entendre que aquells que ens deien defensar Espanya, en realitat només vivien pels “sobres”.
Tot això acompanyat de l’anunci d’inversions internacionals intensives en ma d’obra, baixada de l’atur, més feina i més futur.
En tot aquest escenari, el cas català passaria a segon terme fins que d’un dia per un altre s’anuncia la sortida pactada: un Estat independent sota el protectorat de la UE, que assumeix una part important del deute (s’inflarà per tenir contents els espanyols). En paral·lel, l’Estat espanyol va rebent també sumes de diners per permetre l’entrada d’immigrants, que va integrant dins l’escala més baixa de les noves indústries amb un salari mínim inferior a l’actual, però un salari real similar per a les feines actuals…
Encara que tot això ara sembli molt complicat, pensin en el poder dels mitjans de comunicació espanyols. Tinguin clar que casos de corrupció als grans partits n’hi ha per donar i per vendre, i que debilitar PP i Cs no és gens difícil en aquest moment… sobretot si no hi ha una clara separació de poders a l’Estat.
